Es lloga fornícula per a sants en carrer centric i comercial. D'estil rustic al primer pis d'una façana de pedra del segle XVII. Possibilitat de connectar llum elèctrica. Situada en carrer molt transitat. Ideal per a sants que busquen noves vocacions. Preu negociable, s'accepten permutes celestials.
Uns espetècs de polvora i foc van començar a posar fi a l'estiu. Una nit calorósa i de catàrsi on un correfoc avançava per carrers i places transformant-ho tot. Entre el caliu, la suor i la gresca de la gent va sonar el darrer petard de tot un carregament pirotècnic. Un final de festa feliç i eufòric, però trist al mateix temps. Era l'anunci que el revolt del bon temps ja era superat i que, mica en mica, començariem a encarar la recta que ens portava cap a la tardor, l'hivern i totes les seves rutines.
Des d'aquell moment els dies cada vegada més curts pesaven més i el cos mirava d'acostumar-se mandrós a un dia a dia massa avorrit d'on se n'espera poca cosa. La calor xafogosa es començava a alternar amb dies on altíssims núvols de nata avançaven com galeres imparables en un mar de ventades fresques. Tot el que s'esperava d'aquella estació, si no havia arribat, segurament ja no arribaria i calia emprendre nous reptes i objectius
I esperava que en el proper hivern, fred i amb els carrers buits, poder recordar, com ja havia fet altres anys, aquells mateixos espais plens de gent i de foc. I tot recordant enmig del fred anar cap a aquell pic d'estiu, aquella nit extrema de calor i de foc que, com cada any, es va començar a endur el bon temps.
Els gegants, fets i units a la festa, tenen en la festa major de Manresa un paper secundàri i un potencial poc aprofitat. Els gegants també representen la ciutat, són un símbol festiu i de cultura popular que mereix una gran centralitat dins la festa. En canvi, gairebé sempre viuen envoltats de protocol i interpreten un paper més aviat cerimonial i institucional quan podrien anar més enllà. La festa major és gresca, contacte i participació. Uns conceptes que queden lluny per als gegants. Un paper que no els priva de ser un element de contacte i admiració per als nens però que els ha fet quedar oblidats i allunyats per altres franges d'edat. Dins la mateixa festa major podem veure un exemple totalment contrari: el correfoc. Un esdeveniment de cultura popular on la seva imatgeria, complementada amb el foc i la música, es passeja entre les multituds, a tocar de la gent, entre la gresca esbojarrada però respectuosa de joves i grans. Un espectacle multitudinari i participatiu que transforma i contagia els carrers de festa major. El correfoc i les seves bèsties han esdevingut un dels actes més estimats i que més personalitat donen a la festa major.
Els gegants també es mereixen viure la festa de maneres semblants. No són figures de passeig de dia o tarda, també poden ser nocturns i "troneres". És per això que més enllà de les necessàries cercaviles i els balls pròpis, de to més aviat cerimoniós i institucional, els gegants ( no tota la imatgeria de la ciutat) podrien ser els protagonistes de passacarrers o sortides nocturnes com les que poden veure en festes majors d'altres ciutats. Sortida o sortides, en molts casos més enllà de la mitjanit, on la gent salta i balla a tocar dels gegants. Un gegants acompanyats per orquestra o banda de música que interpreta, generalment, peces antigues i animades com antics pasdobles o marxes. Elements que arroseguen milers de persones tot fent gresca i fent els gegants populars i propers, elements implicats en la festa tot acostant-los a la gent jove i de diverses edats.
Només cal veure el seguiment que té el passacarrers de la Patum, o la sortida dels gegants de matinada per el barri antic de Tarragona durant Santa Tecla. O, dins aquesta mateixa festa, la baixada de l'àliga i altres elements de la imatgeria per les escales de la catedral. Uns actes seguits per milers de persones cantant "Amparito Torres" el pasdoble himne de les festes de Santa Tecla. O Les Santes de Mataró que van reformular-se fa trenta anys inspirant-se en altres festes majors. Dins Les Santes un dels actes principals és la "Nit Boja" que comença el "Desvetllament bellugós" moment en que els gegants surten de l'Ajuntament, prop de mitjanit, i baixen i pujen el carrer de la Riera acompanyats de la banda tocant "El Bequetero", marxa provinent de la festa dels moros i cristians, que els mataronins conèixen i canten enmig de la bogeria festiva. O el "no n'hi ha prou" quan de matinada els gegants i la imatgeria fan una ballada a plaça enmig de la multitud al so de música tradicional ballable.
Com evolucionarà tot plegat? Cal donar l'enhorabona als geganters i l'organització que, aquest any, ens deixen entreveure canvis tímids amb la Gegannit, la cercavila que el divendres al vespre recorrerà el centre de Manresa o, també, la incorporació dels gegants dels barris del Poblenou i el Xup en les dues cercaviles programades. Les idees d'aquest escrit han estat fetes sense voluntat d'atac, sense saber ni conèixer la voluntat ni l'estat del món geganter de la ciutat ni, el més important, el seu voluntariat. Simplement s'ha fet amb ganes d'exposar aquestes idees i contribuïr al debat. Perquè el debat de si la festa major és millor o pitjor no rau simplement en el nivell músical dels concerts ni en si tenim o no tenim un macroconcert sino, també, en d'altres aspectes com, per exemple, el paper dins la festa d'uns elements claus dins la cultura popular catalana: els gegants.
Per acabar l'escrit unes imatges dels gegants de Mataró protagonistes en ple "desvetllament bellugós" en la nit boja de les Santes 2011:
Arribar a Venècia de nit és veure una ciutat diferent a la que es veu quan surt el sol. El transport públic amb barca és mig buit i els palaus del gran canal suren damunt l'aigua enfosquits, només amb la llum d'algún fanal. Un trànsit aquàtic de baixa intensitat i uns carrers pràcticament buits. Passejant amb el silenci de la nit per els carrers venecians s'observen amb més detall aquests antics palaus escampats per tota la ciutat. Molts amb els finestrals tancats, buits. A d'altres palaus s'hi sumen els baixos plens d'humitat, les parets mig escrostonades i un aspecte general de mig abandonament.
Davant aquest paisatge decadent ens podem imaginar quines històries passades s'amaguen darrere les parets dels finestrals dels casals i palaus flotants de Venècia. Històries que s'idealitzen i que es poden imaginar plenes d'esplendor i de riquesa, amb el protagonisme de les persones que van aixecar aquesta ciutat plena d'art i de bellesa. Que se n'ha fet de tota aquella gent, de les families, de l'empenta, de tot aquell potèncial que havia viscut en aquells casals?
El dia arriba i reflecteix l'encant de l'art i l'arquitectura de Venècia damunt l'aigua, però sobretot reflecteix l'avui decadent de la ciutat. Una ciutat que els turistes massifiquem de manera exagerada. Un aparador artístic, díficil de mantenir i rehabilitar, reconvertit en decorat turístic on s'hi representa el monument a un passat gloriós que ja no té contínuïtat. Visitants que arriben i recorren amb presses la ciutat, com si sàpiguessin les profecies que anuncien l'enfonsament de Venècia, en un futur, per la pujada del nivell del mar i els febles fonaments de fusta que suporten la ciutat. Ara, però, la realitat de la ciutat es centra en el seu carpe diem turístic del que podria arribar a ser, salvant moltes distàncies, l'Atlàntida de l'Adriàtic.
Els paratges de la Suïsa més alpina són com aquelles imatges clàssiques d'algunes pintures realistes o de calendaris antics amb imatges d'algún paratge mundialment conegut. Paisatges on sen's fa estrany que la natura sigui la principal protagonista i la petjada humana, ben existent, hi sigui totalment secundària.
Però més enllà de la impresió de paisatge, crida l'atenció la gran diversitat suïssa present en l'àmbit linguïstic. Un fenòmen que des de l'òptica del turista català es segueix amb interès. Un país de grans diferències idiomàtiques on cada idioma és tractat com a primera llengua en el seu àmbit natural. Aquestes diferències no impedeixen a Suïssa ser Suïssa i continuar unida. De fet, aquesta diversitat, forma part de l'ADN i la personalitat base de Suïssa. .
I és l'1 d'agost quan els suïssos celebren la seva festa nacional. Un dia que serveix per commemorar la unió de les tres primeres comunitats o cantonts que anys més tard, amb l'únió d'altres valls,formarien l'actual Confederació Suïssa. El jurament es va fer a la vora del llac dels Quatre Cantons, on cada any s'hi fa un acte oficial de commemoració. Un dels ritual de celebració, molt familiar per als catalans, és l'encesa de fogueres en prats i punts elevats de les valls. Un ritual semblant a la nit de Sant Joan i que recorda antics mecanismes d'avís i de defensa. Càlids punt de foc, propers o llunyans, que il·luminen les valls suïsses la nit de l'1 d'agost.
. Els carrers mig foscos cedeixen el protagonisme a un cel pintat de capvespre. Gairebé buits, amb botigues tancades i cartells de vacances. Només algún petit bar obert amb algún client fidel a la barra intentant matar el vespre. Soroll de cotxes llunyans. Dos gats, pórucs com gairebé tots, aprofiten la tranquilitat del vespre per treure el cap. Es posicionen amb elegància damunt d'una tàpia i observen mandrosament l'inactivitat que predomina a l'entorn.No fa la calor d'altres estius però s'està igualment bé aquest vespre. I m'agrada recordar, tot i l'evidència i els dies que fa, que l'hivern, ha quedat enrere. Ho esperava. . Una brisa suau em condueix carrers amunt i carrers avall fins que em trobo amb el carrer del 2n 2a. Un carrer canviat, algúns veïns no hi són i sembla que no tornaràn, però el 2n 2a encara hi és, intacte, tal i com el vaig deixar. I un cop més, torno després d'una llarga absència. No vull prometre res, no se si he tornat per quedar-me. De moment, em quedaré a fer unes vacances, com si fos aquell apartament d'estiu que mai he tingut. I després... no ho se.
El so horari de les campanes s'escampa amb disciplina en el silenci de la nit. El campanar es fa visible sonorament dins la foscor de les primeres hores del dia. I entre els somnis de la nit, de tant en tant, escolto algunes campanes, segueixo quarts i hores que van construïnt un recorregut de matinada. Mig endormiscat, sense molestar, aquest campanar antic i estimat, es converteix en un acompanyat fidel de la nit.
Un dia de primavera. Desde el mirador de la torre Santa Caterina, Manresa és una miniatura gegant. Un mar de construccions on hi sobresurten els seus turons, les seves esglésies i els seus edificis més coneguts. La ciutat sembla llunyana i propera a la vegada.
.
Diu la dita popular que Manresa és un poble gran i una ciutat petita al mateix temps. Potser si, potser no. Potser es que ara, en realitat, hi ha dues Manreses. Aquella Manresa de poble gran, arrelada, la de sempre i els de sempre, on tothom es coneix. Una Manresa que cada vegada es va fent més petita. I la Manresa ciutat, que es va fent gran i, al mateix temps, més dispersa i impersonal. Una Manresa canviant que viu desconnectada de la de sempre. Dues Manreses cada vegada més allunyades.
.
Els miradors reals esdevenen espais de reflexions personals, que trobareu encertades o equivocades, sobre la ciutat. Perquè el 2n 2a, també és un mirador virtual sobre la ciutat.
Són aquells dies en que melòdies senzilles i alegres bufen pels nostres carrers. Les caramelles són un néixer de nou, són el florir de la vida. És emocionant adonar-se que el món gira ràpid però, que al mateix temps, les persones sabem aturar-nos en les coses senzilles. I que per celebrar la Pasqua, o el bon temps, només ens cal posar-nos a cantar i ballar. Sortir al carrer somrient al sol i a la vida. Unir-se gent de tota mena i de totes les edats recorrent carrers i camins per fer de les caramelles un clam, un himne que es converteix en un somriure de primavera.
Caramelles fotogràfiques, Àlex Gómez per Manresainfo.cat:
Les pedres de la Tarragona antiga en són testimoni. Cada any, les processons envaeixen els carrers de nit i ho envolten tot d'una aura de misteri de silenci gairebé absolut. La foscor i l'austeritat dels penitents, de les "papòtes" que amaguen la personalitat, dels cops secs dels tambors i les llances, la llum tènue de les espelmes. Un anar lent i solemne que porta senyal de dol. Però abans de les processons hi han els preparatius, el deixar-ho tot a punt. L'anar i venir de persones, el portar els passos i les imatges, els curiosos que passejen. Tot plegat en una tarda de primavera anuncia les ganes de sortir al carrer.
I com sempre l'ull fotogràfic es posa a treballar buscant els moments, les persones, l'abans i el després. Tot plegat per plasmar l'estètica especial de la setmana Santa Tarragonina. Uns instants fotogràfics que han trobat el seu espai al traster fotogràfic.
La tradició i la bonaça sempre han fet d'aquest diumenge un dia especial. És el certificat de la fi de l'hivern i una porta, oberta de bat a bat, cap a un llarg cicle de bon temps. Un canvi d'etapa dins el cicle vital. Un dia d'estrena i lluïment per als vestits nous, una florida d'esperança i de somure. Hi han hagut molts diumenges de rams però, siguin com siguin, sempre tindràn en la ment una imatge de ser un dia de cel blau i net, amb un sol clar i resplendent. El moment de llançar-se al carrer, de començar de nou i revisitar el color dels palmons, del llorer i l'olivera, la lluentor dels daurats i l'elegància del vellut dels Armats. Un aparador de tradició que es fa viu i canviant. El diumenge de rams és un portal esplèndid de primavera.
Cau la neu i qualla, mica en mica, el silenci. Les volves es confonen amb el cel blanc i grisós. La neu porta el silenci, la pau i, sense fer soroll, va pintant discretament les formes. Desde el niu, escolto aquest silenci de la neu, aquest caure mut però efectiu que vincla les fulles i les branques i els dóna noves formes. Lluny, ben lluny, dels títulars de carreteres tallades i escoles tancades.
Demà, si el sol ens ve a veure, el silenci es trencarà amb el dring dels regalims d'aigua. Petits dolls líquids que certificaràn que, aquest blanc de puresa, es va desfent i que tot recupera el seu color.
Enmig d’un plana de ponent s'hi troba, aixecant el vol, l’aeroport d’Alguaire. Un joc de volums discret, envoltat de camps de cereals.
.
El nou aeroport és una construcció disposada a conjuntar-se amb el paisatge. Amb una torre de control aèri que combina intencionadament el marró, el verd i l’ocre. El marró dels camps conreats, el verd de primavera amb els cereals germinant i l’ocre daurat del juny, quan la collita és a punt d’arribar.
.
L’aeroport neix amb vocació de ser un camaleó arquitectònic.
El vint-i-u de febrer quan esclata l'ametller, ve de Montserrat la Llum de Manresa a girar el rumb. Penetra al Carme i tota la gent commou. Un globus fulgent travessa la nau fins la clau, aquell prodigi del cel, dissipa del cors el gel.
Els tràfecs del dia a dia m'han fet oblidar que, aquests dies, fa 2 anys que vaig instal·lar-me al 2n 2a. No he preparat res, només celebro que puc continuar venint per aquí, a matar una mica el cuquet de la creativitat, anant més enllà del simple present, amb les paraules i les fotografies que vaig penjant per aquestes parets virtuals.
.
Com sempre penso coses per fer i desfer. Redecorar, una vegada més el 2n 2a... O amoblar i complementar aquests espais de nous elements que veig a casa dels altres. Facebook, Delicious, Myspace, twitter, twitxr, tumblr. Andròmines tecnològiques que veig per tot arreu i que, excepte el Facebook que ja tinc, no se ben bé perquè serveixen. Crec que deu costar mantenir-les un cop les tens. Perquè això potser és com les vitrines, que com més les omples més feina tens a treure-hi la pols.
Els traginers s'han deixat veure per els carrers de Balsareny. Ha estat un diumenge d'hivern amb un vestit de primavera. Sortint el carrer, tot fent un homenatge a un passat traginer que avui es mostra amb orgull. I com tantes vegades amb l'objectiu fotogràfic a punt, enmig de la vida que es mou, captant les mirades, els somriures i les expresions de la gent i de la festa.
Els tràfecs del dia a dia m'han fet oblidar que, aquests dies, fa 2 anys que vaig instal·lar-me al 2n 2a. No he preparat res, només celebro que puc continuar venint per aquí, a matar una mica el cuquet de la creativitat, anant més enllà del simple present, amb les paraules i les fotografies que vaig penjant per aquestes parets virtuals.
Els traginers s'han deixat veure per els carrers de Balsareny. Ha estat un diumenge d'hivern amb un vestit de primavera. Sortint el carrer, tot fent un homenatge a un passat traginer que avui es mostra amb orgull. I com tantes vegades amb l'objectiu fotogràfic a punt, enmig de la vida que es mou, captant les mirades, els somriures i les expresions de la gent i de la festa.