11.6.12

QUAN UN TEATRE SE'N VA

Es fa trist observar un teatre com se'n va, un d'aquells teatres romàntics plens de sanefes decoratives i petits detalls, lluny dels austers teatres actuals. El teatre i cinema Goya de Manresa l'havia descobert ara, que se n'anava. Tot tant vell però tant nou peruns ulls que ho descobrien ara. Observant una vegada i una altre les llotges, el galliner, l'escenari, els aplics de les parets, les motllures, els petits angelets de guix de les columnes, els ulls de bou. Uns ulls de bou foscos, on semblava que s'hi amaguessin tots el records de les pel·lícules, les vetllades de teatre i varietats... I sap greu no haver-lo conegut abans, no haver-lo viscut, no trobar-lo fins al moment en que, adormit, havia començat a anar-se'n.

Ara tot es descomposava lentament i, juntament amb la càmera fotogràfica, volia observar-ne tots els detalls, copsar l'espai, conscient de que tot era a punt de desaparèixer. La platea ja era un mar de runa, l'antic sostre l'havien esmicolat i deixava entreveure les encavallades, la llum s'escolava entre els forats de la teulada, els budells de l'escenari quedaven al descobert i la càmera de cinema s'arrepenjava mig enterrada sota unes llotjes. L'enderroc avançava i en pocs dies, tot plegat, seria un solar simple i impersonal.

Un petit palau de somni entremig dels carrers estrets de la ciutat antiga que dormia oblidat de tothom. Se n'anava un tros més d'aquella ciutat plena de cinemes i teatres, un tipus de ciutat que, avui, ja no existeix.

Enllaç album fotogràfic de l'enderrocament.