NIT DE FOC

Grans solars i descampats marcaven una frontera difusa entre la ciutat i el camp. Espais populars on naixien i morien les fogueres de la nit de Sant Joan. Ara les fogueres gairebé han desaparegut. El creixement de Manresa i el boom inmobiliari han fet desaparèixer els grans solars que existien a dins la ciutat i han convertit en espai urbà molts espais perifèrics.

I trobo a faltar voltar per els afores de la ciutat per veure quina foguera, entre les fogueres manresanes, era més gran i espectacular. Viure el punt de trobada màgic al voltant del foc. Observar amb fascinació les flames bufant amb força cel amunt en la negra nit. El foc consumint la fusta. L'escalfor sufocant del foc, la llum groga i taronja al voltant de la foguera. Les ombres fosques i allargades vora la foguera, la benvinguda a l'estiu.

Les fogueres són l'aspecte més místic i pagà d'aquesta festa ancestral. El foc recupera el protagonisme i la veneració que va tenir en la nit dels temps. Amb la desaparició de les fogueres també s'en va aquesta aurà màgica i primitiva de la revetlla.

CARRERS ANTICS

Espio carrers de pedra, de recorregut poc segur i que han marcat la seva forma lluny de planificacions. Carrers que han anat creixent i allargant-se lentament com si fossin les branques d'un arbre urbà. Carrers que no se on van però, per sort, tinc ganes d'espiar tot deixant-me portar. I anar trobant portes grans de panys antics, fonts que surten de boques de pedra, places de formes imprecises, esglésies silencioses i casals que semblen petits palaus. Passejo entre parets de pedra que venen del passat, carrers de noms antics que encara marquen el nostre present.

Foto: Barri antic de Solsona

REFUGI

Són les dues de la matinada. El carrer de Na Bastardes es fosc i sinistre. Per sobre les cases s'intueix el campanar de la Seu, camuflat dins la llum nocturna. No hi ha trànsit, no hi ha gent. Arribo a la casa on hi havia el Refugi. Foscor total, els cartells metal·lics que identifiquen el local només s'intueixen. La reixa metal·lica tanca l'entrada i no se sent res ni ningú. Ja està, s'ha acabat. Recordo la volta de pedra del seu interior, exemple d'aquests baixos de parets i voltes de pedra que es troben dins la Manresa antiga. D'aquí un temps ja no en quedarà res d'això, la piqueta municipal no perdona i es diu no a la rehabilitació. Destrueix incomprensiblement els fonaments històrics de la ciutat, fonaments anònims i senzills però autèntics.

I torno a pensar i mitíficar la volta de pedra, la foscor, algunes vivències, les lletres foradades sobre el metall amb el nom del local, la fletxa metàl·lica amb el cartell penjant, la paret del carrer plena d'humitats i mig descolorida. De dia torno a passar per davant i faig una foto del cartell per penjar a les parets del 2n 2a. Una foto incoherent fotografiant de dia, un fragment d'aquest refugi de la nit. Tant se val, només és un intent de quedar-me un tros, un record visual d'allò que ens deixa.

ESPIANT SOMNIS

Molta gent a tot arreu dient coses, masses coses, no se que diuen. Gent que en la vida real viuen en contextos diferents s'ajunten de manera caòtica. Estic a un lloc, però no hi estic bé, fujo. Però em costa avançar. Estic cansat, molt cansat. Estic a punt de caure d'esgotament. A mig camí decideixo que he de tornar allà d'on he fugit, és el meu deure. Però em costa molt. Entremig em trobo morts coneguts que reviuen, però res no canvia, és com si mai se n'haguessin anat. Vull arribar, esgoto les meves forçes, intento correr molt però miro al meu voltant i garebé no avanço. Encara estic més cansat. Caic a terra i, de sobte, el terra es converteix en matalàs. El sol real comença a fer clarejar el dia i la meva realitat.

.

L'univers oníric dels programa televisiu Somiers, m'ha fet decidir. Els papers canvien i ara vosaltres sou els espies, espiant i interpretant un dels somnis de l'espia.

GRIS FAÇANA

El pintor Joaquim Falcó va lamentar, quan es va reinagurar el teatre Kursaal, que la seva façana s'hagués pintat principalment de color gris. Considerava molt més adequat qualsevol color més ple de vida que un trist gris. Ara la història es repeteix. Una de la façanes del Conservatori s'ha repintat exactament del mateix gris Kursaal, fent una mena de corporativisme de façana dels teatres manresans. Un nou gris façana que repinta el tòpic de la Manresa grisa que s'hauria d'haver esborrat amb nous colors.