27.2.09

CONFETTI

Mentre trossets de confetti encara s'acumúlen dins les soles de les sabates o per alguns racons de les voreres la Quaresma entra púntual i silenciosa.

La Quaresma arriba personificada amb la figura d'aquella vella amb set cames com set setmanes. Abans la vella Quaresma, inflexible, es feia notar en les restriccions cap al lleure i la dieta. Ara, però, els temps canvien i s'ha resignat a deixar-nos lliures. S'asseu en un racó, i mirant-s'ho de lluny, la vella Quaresma fa un viu i deixa viure.

19.2.09

DIJOUS LLARDER

En una pastisseria hi havia penjat un cartell ben gros que, tot promocionant coques amb botifarra d'ou, anunciava el dijous llarder. I m'he recordat dels dies d'infància quan el dijous llarder era un dia especial, diferent als altres. Aquest dijous d'inici del Carnestoltes era un dia en que deixavem el nostre habitat urbà per conèixer la natura i correr per camins i boscos. Alguns anys caminant fins al bosc de les Marcetes, a Viladordis, o amb autocar fins al santuari de Santa Anna, a Santpedor. I d'allà, fent el camí fins al pla de les Abelles, un lloc que potser ja ha estat engolit per un polígon industrial.
.
Un dia respirant natura i endevinant, de lluny, l'arribada de la primavera. Jugant a fet i amagar o a construïr amagatalls secret. Dinant entre pins i alzines un entrepa de botifarra d'ou i cantant compulsivament, als quatre vents, aquella canço que, amb la melodia del gegant del pi, deia: el dijous llarder, botifarra, botifarra, el dijous llarder, botifarra menjaréeeeee!!

17.2.09

MITES

L'espia es mou fúrtivament per la Manresa antiga. Els carrers són estrets, i pintats amb la llum taronja dels fanals. Es fica dins el carrer Sobrerroca fins arribar al Pou de la Gallina, punt màgic d'un univers llegendàri i religiós. Gira la cantonada i baixa pel tortuós carrer. El nou local de moda, obert en aquest carrer, avui és tancat. No hi ha ningú. Avança, el carrer s'enfonsa i queda cobert. Ara tot plegat s'ha convertit en un tunel llarg i estret fet de roques i voltes medievals. És el carrer del Balç.

L'espia dubta, no sap que fer. Aquesta és la frontera cap a una Manresa mítica. Històries i mites que parlen d'una ciutat subterrània i de passadissos secrets que recorren les entranyes manresanes. Coses que es diuen i que no s'acaba de saber si són veritat o mentida. L'espia sap la veritat, de fet, tots els cúriosos la saben. Però s'enganya a si mateix fent veure que no ho sap i deixant-se endur per la imaginació popular i el misteri. Té ganes d'imaginar-s'ho. Per això, a vegades, més val creure-s'ho que anar i veure-ho.

16.2.09

AIXADA FOTOGRÀFICA

Parades de collarets, mostra d'oficis antics, petits objectes artesans... Però sobretot coques ensucrades, embotits de tota mena, bacallà salat, olives, bunyols. La fira de l'Aixada és un aparador gastronòmic que es converteix en una temptació constant. Però per distreure'ns de tots aquests plaers a l'Aixada s'hi han explicat moltes històries. Històries de reis aclamats i bisbes rebutjats, històries de joglars, zingares, lluites i farses medievals. Un univers medieval que s'ha barrejat davant nostre convertint la ciutat antiga en un gran teatre. L'espia, com es habitual, ha fet un intensiu firaire amb la seva inseparable càmera per espiar la fira. Un resum de tot plegat el trobareu, com sempre, al traster fotogràfic.

13.2.09

IGNORANTS

Per als que vivim de dia, hi ha dies que les obligacions sen's enduen desperts més enllà de la mitjanit. Aleshores anar a dormir es converteix en un exercici de ràpidesa per intentar adormir-se el més aviat possible i guanyar minuts al despertador. Dins aquest estrés, la radio, sempre ajuda a relaxar-se. Al costat del llit ens parla i ens fa companyia al final del dia.

A Catalunya Radio el millor moment es esperar que s'acabin les agressives tertúlies esportives tot deixant caure el punt de la una. És aleshores quan comença aquella música tant dolça. Una música que gronxa suaument i que desitja una bona nit i uns dolços somnis. Un moment únic per escoltar embolcallat en el caliu dels llençols. És la nit dels ignorants, un clàssic en la programació nocturna. Tot seguit comença el laberint de preguntes inacabables d'aquella curiosos de la nit que, tot i ser la matinada, encara té ganes de saber i aprendre coses noves.

Però és tard i el cansament intens. El so de les preguntes i les respostes va quedant lluny i desdibuixat. És el moment de tancar els ulls i passejar-se pels paisatges dels somnis. Bona nit.

PALMERES

M'agrada passejar per Barcelona i espiar sens fi. Una visita que sempre estic disposat a repetir es entrar al claustre de la catedral. Un claustre que no és silenciós. Un espai sorollós amb turistes i gent de tot arreu que entra i surt. Donar la volta i observar els sants, les fileres d'espelmes, el jardí, les oques correr amunt i avall, la font... Mirar el cel enmarcat per les voltes del claustre. Observar els campanars i les palmeres, que s'aixequen espigades i orgulloses per sobre la Barcelona gòtica. És una postal mediterrània.

12.2.09

PREPARATIUS

El ritme habitual de les nits s'ha trencat, alguna cosa s'acosta. Operaris amunt i avall. Gent als balcons lligant cables. Grues mòbils des d'on es penjen estendarts al mig de les places. La tranquilitat que omple els carrers del barri antic al vespre s'ha vist alterada. Els carrers no són buits i solitaris. Un remor constant va treballant per disfressar la ciutat antiga amb un vestit medieval. Manresa s'avança una setmana al carnestoltes amb el seu pròpi carnestoltes medieval. L'escenografia ha d'estar llesta pel cap de setmana. Ja només faltaràn les parades i sobretot gent, molta gent donant-hi vida. La fira de l'Aixada ja torna a ser aquí.

11.2.09

ANIVERSARI

Alguns ja ho debeu saber que vagarejant pel món, l'espia, fa temps que observa curiós tot allò que troba al seu voltant. Una curiositat amb que recull trossets de vida. Trossets que es tradueixen en imatges i paraules.

Carregat de tot allò que recollia, l'espia, es va adonar necessitava un sostre, un lloc on acumular de manera més o menys desendreçada totes aquelles coses espiades.

Per això, ara fa just un any, vaig arribar en aquest 2n 2a. Un nou espai on arrelar. Un lloc destinat, també, a ser un refugi personal dins aquesta inmensa ciutat virtual. Les parets, però, eren buides i, el 2n 2a, un espai fred i desconegut. Hi havia molta feina a fer. Anar coneixent com funcionava, triar una decoració i, sobretot, anar omplint totes les parets del 2n 2a de coses interessants que omplissin de caliu aquest piset virtual.

I un any després m'he anat fent meu el 2n 2a. Perquè el 2n 2a és l'espia i l'espia sóc jo mateix. Un jo, discret de mena, al que li agrada suggerir o insinuar més que mostrar-se obertament. Malgrat aquesta discreció barrejada amb tímidesa m'agrada que feu una parada en les vostres passejades virtuals i em visiteu.

El 2n 2a està d'aniversari i no cal que us digui, però us ho dic, que com sempre hi esteu convidats.

5.2.09

SABATILLES

Aquesta és la història d'unes sabatilles. Unes sabatilles de dansa envetades que ballaven i puntejaven passos de dansa catalana. Previ a la dansa, el dansaire s'encaixava les sabatilles dins el peu i trenava delicadament les vetes al voltant de la cama. I així les sabatilles prenien vida, recollint i donant forma als compassos i les notes músicals. Un calçat inquiet i amb ganes d'aprendre que anava més enllà de la sala d'assaig i viatjava per escenaris d'aquí i d'allà.

Però d'un dia per l'altre les sabatilles van deixar de trepitjar el parquet de la sala d'assaig i la fusta d'escenari per veure's condemnades a viure dins la foscor d'un calaix. L'absència d'uns peus que els donessin vida i escalfor les va anar enfonsant, mica en mica, en la tristor i l'oblit.

Fins que, inesperadament, les sabatilles van tornar a veure la llum. La foscor despareixia i, sobre un fons blanc i lluminós, esdevenien protagonistes visuals del centenari de l'esbart amb que s'havien fet grans. De cop i volta, com un regal, les sabatilles esvenien un símbol. Una sola imatge que resumia l'homenatge a totes aquelles sabatilles que, com elles, havien tingut la sort de tenir uns dansaires, de peus decidits, que els fessin dibuixar belles danses. Ara, unes soles sabatilles es convertien en les sabatilles de tots. I a dins, s'hi començaven a amagar centenars d'històries, de dansaires de totes les èpoques, viscudes al voltant de la dansa.

Aquest any, amb tímidesa però amb il·lusió renovada, les sabatilles, es disposen a il·lustrar el centenari de l'esbart manresà tot recollint records del passat, emoció pel present i il·lusió pel futur.