BOSC

El bosc és un espai salvatge, sense límits, sense regles. Un espai indefinit de natura que sovint sen’s fa desconegut i temible. És per això que fent una passejada per l’interior del bosc ens hi podem trobar la caputxeta anant a casa l’àvia, la rínxols d’or trobant una casa misteriosa, els barrufets i el seu poble construït amb la típica arquitectura del bolet o la blancaneus i els set nans, entre d’altres.

El bosc, espai de misteris amagats. És allà, entre arbustos i arbres, on fem creixer la nostra imaginació. El bosc és font d’inspiració de contes i històries que fa temps que formen part de la nostra literatura popular.

SOL

Manresa és aquell lloc on el sol es lleva per Bufalvent i s’adorm per Collbaix. De bon matí, el sol, grimpa matiner per els penya-segats que voregen el Llobregat i, desde els fanals encara encesos de Bufalvent, comença a il·luminar la ciutat. Lentament, es va enlairant fins al punt del migdia. Després, decau lentament durant la tarda i la seva llum es va apagant. Al final del dia, el sol, s’amaga darrera Collbaix per adormir-se en el llit de conreus de la Segarra.

El viatge del sol és universal però particular.

BASAR ASIÀTIC

Milers d’objectes s’acúmulen en poc espai. Hi ha una mica de tot i massa de res, és un laberint de passadíssos carregats d’articles diferents que recorrem buscant allò que volem. Al fons de tot, uns ulls aisàtics, observen constantment els nostres moviments.

Els basars asiàtics, un calaix de sastre lluny del romanticisme dels basars àrabs o del tecnícisme dels basars d’electrodomèstics. Un nou concepte de basar, amb productes dubtosos, fruit de la globalització i que pren força, rebentant preus, en el nostre present comercial.

LA SEU ( i 2 )

La Seu s’aixeca orgullosa d’haver sobreviscut a guerres i revoltes. Conscient de ser el darrer temple gòtic d’una ciutat que, fins als anys 30, conservava uns quants temples medievals igualment importants. Un temple auster però amb l’elegància pròpia de l’arquitectura gòtica.

De l’edifici, l’element que més en sobresurt, és el campanar. Els seus llargs finestrals són uns ulls que observen l’evolució de la ciutat i el pas dels segles. Un far sonor, un guardià que marca els quarts i les hores des d’antic.

En dies especials és quan el campanar, i el seu cor de campanes tocant al mateix temps, prenen tota la seva dimensió. És aleshores quan el so de les campanes són els protagonistes de la banda sonora de carrers i places. Una música constant i desordenada , però molt solemne, que crida a festa i a dies importants.

Dies importants amb que relaciono els meus primers records sobre la Seu. Uns records amb el so intens de les campanes del diumenge de festa major, amb aquella missa plena de rituals i músiques solemnes que m’impresionaven. Amb la Seu plena de gent i amb la llum càlida i brillant dels vitralls de colors. I a fora, a la baixada, els gegants i els nans esperant el seguici per fer la cercavila i la ballada de la plaça Major.

Els referents personals canvien, o es transformen, però, dins d’aquest apartat, la Seu hi contínua conservant un lloc constant i especial.

LA SEU ( 1 )

Amb el pas dels anys, per un mateix, la ciutat es va fent petita i poc especial. Però en canvi, la Seu, símbol monumental de Manresa, encara conserva una grandesa que la fa sobresortir.

La Seu és la lluita i l’ambició d’un ciutat que volia fer coses grans. El seu nom representa el desig de ser la seu d’un bisbat que, finalment, va passar de llarg.

Sempre he vist la Seu com un imponent castell de pedra sortit d’un conte clàssic que representa, al mateix temps, el principi i el final de Manresa. El principi històric on s’hi amaguen els origens de la ciutat. Però també el principi i el final de la Manresa urbana. La Seu és la frontera entre aquests espais urbans i rurals. Només un petit enllaç, la baixada de la Seu, lliga aquest temple amb la ciutat. Un lligam que sembla fràgil, com si, en qualsevol moment, s’hagués de trencar i la Seu se n’anés lluny, a la deriva o a correr món, tal com imaginava un bonic conte de Lluís Calderer.

MANRESA

Buscant Manreses que no existien. Imaginant Manreses que no eren possibles, inventant-les, construïnt-ne miratges que no portaven enlloc. Ara ja no cal buscar més. La realitat s’imposa i la frustració es converteix en la naturalitat dolça de trobar-se al lloc on s’ha nascut. Sense fer-ne crítiques buides, simplement cal veure-ho tot tal com és.

I malgrat les paraules prèvies, el 2n 2a, també és Manresa i obre una finestra de reflexió amb vistes a la ciutat.

DESFENT MALETES

Un nou viatge no m’ha deixat aturar-me una temporada al 2n 2a per explicar-vos aspectes i detalls d'allò que m’envolta. Però, ara, enmig del fred de gener, cal tornar a casa. Desfaig les maletes i començo a deixar entreveure totes aquelles coses que he anat recollint i tinc ganes d’ensenyar-vos: paraules, imatges, sensacions i nous punts de vista.

Com sempre, espero que us agradi