22.8.11

EL PAPER DELS GEGANTS A LA FESTA MAJOR DE MANRESA


Els gegants, fets i units a la festa, tenen en la festa major de Manresa un paper secundàri i un potencial poc aprofitat. Els gegants també representen la ciutat, són un símbol festiu i de cultura popular que mereix una gran centralitat dins la festa. En canvi, gairebé sempre viuen envoltats de protocol i interpreten un paper més aviat cerimonial i institucional quan podrien anar més enllà. La festa major és gresca, contacte i participació. Uns conceptes que queden lluny per als gegants. Un paper que no els priva de ser un element de contacte i admiració per als nens però que els ha fet quedar oblidats i allunyats per altres franges d'edat. Dins la mateixa festa major podem veure un exemple totalment contrari: el correfoc. Un esdeveniment de cultura popular on la seva imatgeria, complementada amb el foc i la música, es passeja entre les multituds, a tocar de la gent, entre la gresca esbojarrada però respectuosa de joves i grans. Un espectacle multitudinari i participatiu que transforma i contagia els carrers de festa major. El correfoc i les seves bèsties han esdevingut un dels actes més estimats i que més personalitat donen a la festa major.

Els gegants també es mereixen viure la festa de maneres semblants. No són figures de passeig de dia o tarda, també poden ser nocturns i "troneres". És per això que més enllà de les necessàries cercaviles i els balls pròpis, de to més aviat cerimoniós i institucional, els gegants ( no tota la imatgeria de la ciutat) podrien ser els protagonistes de passacarrers o sortides nocturnes com les que poden veure en festes majors d'altres ciutats. Sortida o sortides, en molts casos més enllà de la mitjanit, on la gent salta i balla a tocar dels gegants. Un gegants acompanyats per orquestra o banda de música que interpreta, generalment, peces antigues i animades com antics pasdobles o marxes. Elements que arroseguen milers de persones tot fent gresca i fent els gegants populars i propers, elements implicats en la festa tot acostant-los a la gent jove i de diverses edats.

Només cal veure el seguiment que té el passacarrers de la Patum, o la sortida dels gegants de matinada per el barri antic de Tarragona durant Santa Tecla. O, dins aquesta mateixa festa, la baixada de l'àliga i altres elements de la imatgeria per les escales de la catedral. Uns actes seguits per milers de persones cantant "Amparito Torres" el pasdoble himne de les festes de Santa Tecla. O Les Santes de Mataró que van reformular-se fa trenta anys inspirant-se en altres festes majors. Dins Les Santes un dels actes principals és la "Nit Boja" que comença el "Desvetllament bellugós" moment en que els gegants surten de l'Ajuntament, prop de mitjanit, i baixen i pujen el carrer de la Riera acompanyats de la banda tocant "El Bequetero", marxa provinent de la festa dels moros i cristians, que els mataronins conèixen i canten enmig de la bogeria festiva. O el "no n'hi ha prou" quan de matinada els gegants i la imatgeria fan una ballada a plaça enmig de la multitud al so de música tradicional ballable.

Com evolucionarà tot plegat? Cal donar l'enhorabona als geganters i l'organització que, aquest any, ens deixen entreveure canvis tímids amb la Gegannit, la cercavila que el divendres al vespre recorrerà el centre de Manresa o, també, la incorporació dels gegants dels barris del Poblenou i el Xup en les dues cercaviles programades. Les idees d'aquest escrit han estat fetes sense voluntat d'atac, sense saber ni conèixer la voluntat ni l'estat del món geganter de la ciutat ni, el més important, el seu voluntariat. Simplement s'ha fet amb ganes d'exposar aquestes idees i contribuïr al debat. Perquè el debat de si la festa major és millor o pitjor no rau simplement en el nivell músical dels concerts ni en si tenim o no tenim un macroconcert sino, també, en d'altres aspectes com, per exemple, el paper dins la festa d'uns elements claus dins la cultura popular catalana: els gegants.

Per acabar l'escrit unes imatges dels gegants de Mataró protagonistes en ple "desvetllament bellugós" en la nit boja de les Santes 2011:


21.8.11

NIT I DIA A VENÈCIA

Arribar a Venècia de nit és veure una ciutat diferent a la que es veu quan surt el sol. El transport públic amb barca és mig buit i els palaus del gran canal suren damunt l'aigua enfosquits, només amb la llum d'algún fanal. Un trànsit aquàtic de baixa intensitat i uns carrers pràcticament buits. Passejant amb el silenci de la nit per els carrers venecians s'observen amb més detall aquests antics palaus escampats per tota la ciutat. Molts amb els finestrals tancats, buits. A d'altres palaus s'hi sumen els baixos plens d'humitat, les parets mig escrostonades i un aspecte general de mig abandonament.

Davant aquest paisatge decadent ens podem imaginar quines històries passades s'amaguen darrere les parets dels finestrals dels casals i palaus flotants de Venècia. Històries que s'idealitzen i que es poden imaginar plenes d'esplendor i de riquesa, amb el protagonisme de les persones que van aixecar aquesta ciutat plena d'art i de bellesa. Que se n'ha fet de tota aquella gent, de les families, de l'empenta, de tot aquell potèncial que havia viscut en aquells casals?

El dia arriba i reflecteix l'encant de l'art i l'arquitectura de Venècia damunt l'aigua, però sobretot reflecteix l'avui decadent de la ciutat. Una ciutat que els turistes massifiquem de manera exagerada. Un aparador artístic, díficil de mantenir i rehabilitar, reconvertit en decorat turístic on s'hi representa el monument a un passat gloriós que ja no té contínuïtat. Visitants que arriben i recorren amb presses la ciutat, com si sàpiguessin les profecies que anuncien l'enfonsament de Venècia, en un futur, per la pujada del nivell del mar i els febles fonaments de fusta que suporten la ciutat. Ara, però, la realitat de la ciutat es centra en el seu carpe diem turístic del que podria arribar a ser, salvant moltes distàncies, l'Atlàntida de l'Adriàtic.

14.8.11

ELS QUATRE CANTONS SUÏSSOS

.

Els paratges de la Suïsa més alpina són com aquelles imatges clàssiques d'algunes pintures realistes o de calendaris antics amb imatges d'algún paratge mundialment conegut. Paisatges on sen's fa estrany que la natura sigui la principal protagonista i la petjada humana, ben existent, hi sigui totalment secundària.
Però més enllà de la impresió de paisatge, crida l'atenció la gran diversitat suïssa present en l'àmbit linguïstic. Un fenòmen que des de l'òptica del turista català es segueix amb interès. Un país de grans diferències idiomàtiques on cada idioma és tractat com a primera llengua en el seu àmbit natural. Aquestes diferències no impedeixen a Suïssa ser Suïssa i continuar unida. De fet, aquesta diversitat, forma part de l'ADN i la personalitat base de Suïssa.
.
I és l'1 d'agost quan els suïssos celebren la seva festa nacional. Un dia que serveix per commemorar la unió de les tres primeres comunitats o cantonts que anys més tard, amb l'únió d'altres valls,formarien l'actual Confederació Suïssa. El jurament es va fer a la vora del llac dels Quatre Cantons, on cada any s'hi fa un acte oficial de commemoració. Un dels ritual de celebració, molt familiar per als catalans, és l'encesa de fogueres en prats i punts elevats de les valls. Un ritual semblant a la nit de Sant Joan i que recorda antics mecanismes d'avís i de defensa. Càlids punt de foc, propers o llunyans, que il·luminen les valls suïsses la nit de l'1 d'agost.

13.8.11

VACANCES AL 2N 2A

.
Els carrers mig foscos cedeixen el protagonisme a un cel pintat de capvespre. Gairebé buits, amb botigues tancades i cartells de vacances. Només algún petit bar obert amb algún client fidel a la barra intentant matar el vespre. Soroll de cotxes llunyans. Dos gats, pórucs com gairebé tots, aprofiten la tranquilitat del vespre per treure el cap. Es posicionen amb elegància damunt d'una tàpia i observen mandrosament l'inactivitat que predomina a l'entorn.No fa la calor d'altres estius però s'està igualment bé aquest vespre. I m'agrada recordar, tot i l'evidència i els dies que fa, que l'hivern, ha quedat enrere. Ho esperava.

 Una brisa suau em condueix carrers amunt i carrers avall fins que em trobo amb el carrer del 2n 2a. Un carrer canviat, algúns veïns no hi són i sembla que no tornaràn, però el 2n 2a encara hi és, intacte, tal i com el vaig deixar. I un cop més, torno després d'una llarga absència. No vull prometre res, no se si he tornat per quedar-me. De moment, em quedaré a fer unes vacances, com si fos aquell apartament d'estiu que mai he tingut. I després... no ho se.