PENÍSCOLA

Aparentment Peníscola és un poble, de la costa valenciana, que és conegut per aixecar-se en una península rocosa. Allà, s'hi acúmulen caòticament un castell, un munt de cases blanques i molts hotels al seu voltant. Però Peníscola té moltes cares. Per a molts és un lloc de turisme massiu de caire familiar. Pels cinèfils és l'escenari de fons de pel·lícules clàssiques com Calabuch o El Cid Campeador. I pels historiadors, el castell, és el lloc on va viure i es va atrinxerar el Papa Luna, un personatge mític implicat en un cisma religiós.

Però Peníscola és, també, els carrers blancs del barri antic. Uns vials estrets que, en el seu final, tenen un fons de blau de mar, com si un cop acabat el carrer haguessim de volar mar enllà, cap a aquest joc de blaus situats entre el cel i la terra. El blanc i el blau són els colors que marquen l'espectre cromàtic peníscolà. És entre totes aquestes Peníscoles on s'hi amaguen aquells estiu d'infància. Uns estius amb platja de sorra fina i amb una brisa suau corrent per un laberint de carrers blancs.

Blanc i blau peniscolà omplen el Traster fotogràfic del 2n 2a:

Traster fotogràfic

CICATRIUS

Londres és un poti-poti arquitectònic on es barrejen sense gaires miraments edificis històrics, amb interès històric i artístic, amb nous edificis fets amb façanes de vidre i disseny totalment contemporànis. Una qüestió, la del disseny dels nous edificis, que preocupa sovint el príncep Carles d'Anglaterra. Només creuant un carrer podem trobar-nos que la tipologia de carrer i de construccions pot cambiar completament. Una curiositat londinenca que troba la seva explicació en la segona guerra mundial. Una ciutat que va ser fortament bombardejada a través d'atacs aèris. La devastació de les bombes va provocar la destrucció de moltes parts concretes del teixit urbà i històric londinenc. Un teixit que no va poder ser recuperat. Però més enllà del punt on van caure les bombes la ciutat va quedar gairebé intacta i conservant l'aspecte habitual.

Cal mirar enrere i, un cop feta una mirada a la història del segle XX, podem deduïr que aquestes discontinuïtats urbanes són, en realitat, unes cicatrius de guerra que encara es fan notar dins la capital anglesa. Unes cicatrius que han acabat sent un emblema de modernitat en el perfil urbà de Londres.

TOTXO

Un dels elements més característics dels paisatges urbans de les illes britàniques és el vermell de les façanes. Un vermell que ens descobreix una textura de totxo vist, del tot habitual desde fa molt de temps, en tot tipus de construccions. La proporció de pedra a les façanes, un bé suposadament escàs, va directament lligada a la categoria de l'edifici. El totxo, element molt més accessible i fàcil de fabricar, domina desde fa temps l'arquitectura britànica.

Per un català, tant totxo vist, se li pot fer sorprenent, li pot semblar que les construccions antigues britàniques són més noves o que tenen una qualitat material inferior. Són visions diferents. A Catalunya la pedra ha estat un material molt més utilitzat i el totxo ha estat habitualment molt menys valorat o amagat sota els arrebossats. Com a element vist, no el començem a trobar fins fa uns 150 anys quan els grans edificis industrials o habitatges molt modestos el van començar a utilitzar. De fet aquesta vermellor i aquest totxo, com a element decoratiu, no el començem a veure com a normal fins que els grans blocs d'habitatges moderns el començen a utilitzar de manera massiva.

La vermellor que tenyeix tants carrers antics de ciutats i pobles britànics és l'avançada del que ha acabat passant, molts anys després, en les construccions contemporànies del nostre país.

CEL IRLANDÈS

El paisatge irlàndes viu marcat per un sostre de núvols sempre present però sempre diferent. El cel irlandès és com una llosa de núvols que es mou contínuament però que poques vegades s'acaba obrint per deixar passar la llum del sol. Un cel agitat amb un ventall de pinzellades que van del blanc al gris fosc. Núvols de pluja que a la mediterrània sérien anunci de tempestes intenses i que en canvi, a Irlanda, simplement són signe del temps habitual: pluja fina i molt constant.

Aquest cel tancat pinta, amb una àurea grisosa, la llum de l'illa. Per un cantó, l'arquitectura petita i modesta dels pobles sembla feta per por a no desafiar aquest cel pesant i temible. Però per l'altre cantò, el verd intens dels prats i els colors vius d'algunes façanes, semblen lluitar per mitigar aquesta grisor. Uns cels majestuosos que generen respecte i que es reflèxen dramàticament damunt nostre.

I tot espiant Irlanda, la càmera de l'espia, ha provocat un allau fotogràfic que ha envaït el Traster fotogràfic de reflexos irlandesos.

Traster fotogràfic

L'ALTRE KURSAAL

Com si fos un iceberg vingut de molt lluny, el Kursaal, viu ancorat a la costa de la ciutat de Donosti. Un edifici arquitectònicament trencador que atrau misteriosament la gent al seu voltant. Formes clares, concises i una closca de vidre il·luminada marquen, de manera clara, el perfil de l'edifici dins el joc de llums nocturnes de la ciutat.

El Kursaal presideix escènicament l'entorn de la platja donostiarra i, de nit, es reflexa màgicament sobre les aigües.

"MONTADITOS"

El "montadito", construcció d'aliments icona de la gastronomia basca. L'estructura del "montadito", sempre diferent, respòn al tipus de material culinari amb que s'ha construït. En canvi, hi ha un denominador comú que uneix tots els exemplars d'aquesta especialitat: els fonaments. Uns fonaments fets amb una llesqueta de pa que aguanta tot el muntatge. Cada "montadito" és un món diferent basat en combinacións d'aliments variats. Una barreja més o menys original de colors, textures i gustos. La creativitat a l'hora de dissenyar i construïr un montadito és il·limitada i la gastronomia basca segur que encara hi té molt a dir en el petit, però dinamic, món del "montadito".

Tot menjant, el "montadito" s'arrenglera infinitament en les barres de bar basques tot creant bonics mosaics de color. Una miniatura, variada i deliciosa, dels paisatges culinaris bascos.