Aparentment Peníscola és un poble, de la costa valenciana, que és conegut per aixecar-se en una península rocosa. Allà, s'hi acúmulen caòticament un castell, un munt de cases blanques i molts hotels al seu voltant. Però Peníscola té moltes cares. Per a molts és un lloc de turisme massiu de caire familiar. Pels cinèfils és l'escenari de fons de pel·lícules clàssiques com Calabuch o El Cid Campeador. I pels historiadors, el castell, és el lloc on va viure i es va atrinxerar el Papa Luna, un personatge mític implicat en un cisma religiós.Però Peníscola és, també, els carrers blancs del barri antic. Uns vials estrets que, en el seu final, tenen un fons de blau de mar, com si un cop acabat el carrer haguessim de volar mar enllà, cap a aquest joc de blaus situats entre el cel i la terra. El blanc i el blau són els colors que marquen l'espectre cromàtic peníscolà. És entre totes aquestes Peníscoles on s'hi amaguen aquells estiu d'infància. Uns estius amb platja de sorra fina i amb una brisa suau corrent per un laberint de carrers blancs.
Blanc i blau peniscolà omplen el Traster fotogràfic del 2n 2a:
3 comentaris:
No hi he estat mai però hauré de fer una escapadeta!
Maques les fotos!
Jo vaig passar un estiu, molt joveneta, en aquests carrerons. No he tornat però els recordo, sobre tot les torretes florides i el blanc de fons.
Per mi Peñíscola és la tercera finestra d'alçada d'una finca superestreta que hi ha entre la primera i la segona finestra del castell cap abaix. Allà hi vaig passar els meus 14 primers agost... Peñíscola sempre la vaig viure com uns carrers empedrats que pugen, sempre pugen... que s'omplen amb cadires i antics pescadors que surten a prendre la fresca durant la tarda i fins ben avançada la nit. També ho és el Roqué on anàvem a agafar musclos i d'altres fruits de mar que després ens cuinaria ma mare. O aquella oloreta a fumet de peix que feia l'entrada de l'habitació del Senyor Agustín quan pujàvem cap a l'apartament. I tantes d'altres coses que no acabaria ;)
Publica un comentari a l'entrada