Londres és un poti-poti arquitectònic on es barrejen sense gaires miraments edificis històrics, amb interès històric i artístic, amb nous edificis fets amb façanes de vidre i disseny totalment contemporànis. Una qüestió, la del disseny dels nous edificis, que preocupa sovint el príncep Carles d'Anglaterra. Només creuant un carrer podem trobar-nos que la tipologia de carrer i de construccions pot cambiar completament. Una curiositat londinenca que troba la seva explicació en la segona guerra mundial. Una ciutat que va ser fortament bombardejada a través d'atacs aèris. La devastació de les bombes va provocar la destrucció de moltes parts concretes del teixit urbà i històric londinenc. Un teixit que no va poder ser recuperat. Però més enllà del punt on van caure les bombes la ciutat va quedar gairebé intacta i conservant l'aspecte habitual.Cal mirar enrere i, un cop feta una mirada a la història del segle XX, podem deduïr que aquestes discontinuïtats urbanes són, en realitat, unes cicatrius de guerra que encara es fan notar dins la capital anglesa. Unes cicatrius que han acabat sent un emblema de modernitat en el perfil urbà de Londres.
1 comentari:
M’encanta aquest poti-poti! Les grans ciutats m’agraden molt i Londres una de les que sempre em perdria.
Les cicatrius del passat s’han de lluir amb dignitat, recorda’n si convé perquè no torni a passar, la vergonya d’una guerra que no s’ha sabut o volgut evitar, sobre tot!
Publica un comentari a l'entrada