MUDANÇA

Ja fa temps que no visito gaire aquest espai, el 2n2a, de fet l'univers internauta ha evolucionat molt i, ara, tinc diverses residències virtuals en diferents xarxes socials que han fet que això de viure a la xarxa sigui cada cop menys sedentari i cada vegada més nòmada. Tot allò que trobava i que portava cap aquí ho reparteixo ara per les diverses residències virtuals que freqüento. Per tant, com que ja fa temps que gairebé no vinc, me'n vaig del 2n 2a, faig oficial la meva mudança. Dic adéu a aquest espai però hi deixo tot allò que hi he aportat, reflexions, petites històries i clics fotogràfics, d'aquesta manera, si ho voleu, podeu continuar venint quan vulgueu i fer una ullada als records que hi ha. Moltes gràcies a tots els convidats que heu visitat el 2n 2a, espero que us hi hagueu trobat com a casa.

REGADIU

Els voltants de la ciutat de Manresa sempre han tingut un paisatge característic i tradicional: el regadiu. Un conjunt horts que s'agrupen, amb un desordre estructurat, per tot l'entorn rural de la ciutat. Cada hort, per petit que sigui, té una planificació geomètrica al seu interior. Les plantes de les hortalisses creixen en recs lineals i, al seu voltant, senzilles construccions de canya s'aixequen, de manera ordenada, creant passadissos on s'hi enfilen tomaqueres i mongeteres. Tot plegat ha anat creant un paisatge endreçat, un trencaclosques de petites i mitjanes parcel·les que dibuixen un mosaic de joguina, on tot es petit i atapeït, senzill i artesanal. Un regadiu didàctic que ens ensenya d'on ve allò que ens trobem a taula.

La Séquia, canal d'origen medieval, i els seus ramals infinits són com la sang i les venes que alimenten el regadiu. Forma part de la normalitat creuar-se amb el pas reposat de la Séquia o escoltar el dring de l'aigua que es desvia fins a alguns hort propers.

El regadiu de Manresa, però, ha anat retrocedint. Fins fa uns anys la frontera entre la ciutat i el seu entorn rural era molt més difusa que en l'actualitat. L'horta manresana es barrejava sovint amb l'espai urbà de manera natural i sense conflicte. L'avanç de la trama urbana, l'abandonament de terres o la construcció de nous eixos viaris han fet recular aquestes extensions.

Tot i així, l'Anella verda de Manresa, el creixent interès per l'agricultura, el producte de proximitat i l'emprenedoria d'alguns productors locals auguren futur a aquests espais. I es que encara queda força regadiu al Guix, a Viladordis, al Poal, a la Mión o a la vall del Cardener, sota les Escodines i la Balconada, on els horts s'amunteguen, mig penjats, sobre les balmes i les estretes terrasses que envolten el riu.

El regadiu és un patrimoni que forma part de la personalitat de Manresa, un espai viu i vigent que cal conservar i valorar encara més.

LLÀGRIMES DE LLUM

Una nit d'agost, busquem la foscor, ens allunyem d'una llum que no ens deixa veure els boscos d'estrelles. I en el cel, busquem trobar-nos amb les llagrimes de Sant Llorenç. Estels fugaços, antic traç de la cua d'un vell cometa que va passar, prop del planeta blau, en el passat.

Enmig de la foscor mirem amunt en el silenci de la nit, només trencat per el so d'alguns insectes, i amb aquell horitzó nocturn ens fem petits. Un inmens sostre d'estrelles, punts de llum més enllà de tot el que coneixem que ens fan preguntar-nos qui som, d'on hem sortit i encongir-nos davant de tot allò tant gran i desconegut. Donant voltes al misteri de la vida, de tant en tant, arriba un estel fugaç, per sorpresa. Línies brillants que apareixen i desaparèixen passant inevitablement de llarg, amb ràpidesa, com una metàfora de les nostres vides. Llagrimes de llum on, tal com mana la tradició, hi cavalquem els nostres somnis i desitjos.

AQUAREL·LA

Camins massa circulars, massa coneguts, sense sortides, sense futur. Més enllà, però, hi havia el record d'aquells camins antics. Direccions oblidades que volia trobar de nou. Eren els camins de sempre, senzills, de terra fina, flanquejats amb parets pedra seca i paisatges oberts. Vials antics que calia redescobrir per trobar nous camins. Havia passat el temps, el sol ja començava a anar-se'n. Vora el camí una casa abandonada, portes i finestres obertes. Obertures d'on havien sortit somnis antics fugint cel enllà, deixant la casa en un present ple de passats permanents. El camí contínuava endavant, la casa quedava enrere, el paisatge era sincer i amable. Mirant endavant va continuar, però va girar-se un moment d'esquena. L'acompanyava, com un càlid company de viatge, un capvespre d'aquarel·la, blau i groc, amb pinzellades de núvols al voltant del sol.

Abans de contínuar no va voler perdre l'oportunitat de posar aquell capvespre al seu sarró fotogràfic. Un nou exemplar per ampliar aquella col·lecció de capvespres que tant li agradava i obrir, així, una nova finestra al 2n 2a.

QUAN UN TEATRE SE'N VA

Es fa trist observar un teatre com se'n va, un d'aquells teatres romàntics plens de sanefes decoratives i petits detalls, lluny dels austers teatres actuals. El teatre i cinema Goya de Manresa l'havia descobert ara, que se n'anava. Tot tant vell però tant nou peruns ulls que ho descobrien ara. Observant una vegada i una altre les llotges, el galliner, l'escenari, els aplics de les parets, les motllures, els petits angelets de guix de les columnes, els ulls de bou. Uns ulls de bou foscos, on semblava que s'hi amaguessin tots el records de les pel·lícules, les vetllades de teatre i varietats... I sap greu no haver-lo conegut abans, no haver-lo viscut, no trobar-lo fins al moment en que, adormit, havia començat a anar-se'n.

Ara tot es descomposava lentament i, juntament amb la càmera fotogràfica, volia observar-ne tots els detalls, copsar l'espai, conscient de que tot era a punt de desaparèixer. La platea ja era un mar de runa, l'antic sostre l'havien esmicolat i deixava entreveure les encavallades, la llum s'escolava entre els forats de la teulada, els budells de l'escenari quedaven al descobert i la càmera de cinema s'arrepenjava mig enterrada sota unes llotjes. L'enderroc avançava i en pocs dies, tot plegat, seria un solar simple i impersonal.

Un petit palau de somni entremig dels carrers estrets de la ciutat antiga que dormia oblidat de tothom. Se n'anava un tros més d'aquella ciutat plena de cinemes i teatres, un tipus de ciutat que, avui, ja no existeix.

Enllaç album fotogràfic de l'enderrocament.

CATÀSTROFE

Aquell arxipèlag s'aixecava enmig d'aquell mar blanc i dolç. Un conjunt d'illes amb una característica terra de color de cacao. La tranquilitat regnava en aquelles illes que un dia van caure del cel i que enlloc d'enfonsar-se, van flotar i van crear uns esquitxos de terra ferma dins la mar blanca. Però de cop, una catastròfe va enfosquir el futur d'aquelles illes. De cop, les illes, es van començar a enfonsar. El seu contorn va ser envaït per el mar blanc que les envoltava i aquell marro clar tant característic es va anar enfosquint. 

Les illes es van anar desfent en mil bocins, tot creant noves illes que s'anaven enfonsant sense remei. I el marró natural de les illes va anar tenyint aquell mar immaculat de blanc d'un to cada vegada més marronós. Quan ja només quedaven illots escampats un remolí provocat per un braç de metall va acabar de fer desaparèixer el que quedava de tot aquell arxípelag. Un cop acabada la tempesta tot aquell mar blanc s'havia convertit en mar marró, com a únic record d'aquelles illes de cacao.

Feia estona que estava encantat davant la tassa de llet amb colacao. De cop, la ràdio, li va recordar que s'havia d'afanyar o faria tard. Encara no s'havia espolsat del tot la son i, mig adormit, somiava despert davant l'esmorzar.

VALOR AFEGIT: ELS BARRUFETS

La temporada de bolets està sent, almenys fins ara,  escassa en el naixement d'aquest fong als boscos. Un fet que afecta als barrufets i, especialment, al seu sector de la construcció. L'arquitectura dels barrufets, que té com a matèria primera el bolet, no pot assolir la demanda de nou habitatge degut a l'escassetat d'aquests. Una escassetat que afecta de ple el mercat inmobiliari barrufet, el qual, està experimentant un boom considerable gràcies al bon ritme de l'economia dels barrufets. Un increment i bonança deguts a la transformació de l'economia tradicional barrufeta, que era basada en el cúltiu de la sarsa i la seva conversió en sarsaparrella, una mena de precedent de la coca-cola coneguda com la beguda preferida dels barrufets.

Amb la transformació econòmica, els barrufets, han entrat dins el club de les economies emergents gràcies al fet d'introduïr-se en nous sectors com l'explotació dels drets d'imatge i el marxandatge dels mateixos barrufets o l'entrada en el sectors de les noves tecnologies amb la producció d'una pel·lícula sobre els barrufets en format 3D.

CA LA SAMSONA

És agradable sorprendre's descobrint nous espais de la ciutat que no t'esperaves. Una sensació que transmet l'ateneu de Ca la Samsona, al barri de les Escodines de Manresa. Un local que vol ser un punt de trobada, un centre de dinamització d'activitats de diversos caires obert a la ciutat.

Però més enllà de l'ús del local és interessant centrar-se en veure on es troba físicament l'espai que ocupa l'ateneu com també el seu entorn. Un local de planta baixa amb un pati posterior que és un petit tresor i el principal signe d'identitat de Ca la Samsona. Aquest pati ens descobreix la llarga balconada natural que és, en realitat, la part antiga de les Escodines. Una balconada que avança al llarg d'aquest barri i acaba al barri del mateix nom, La Balconada. Un mirador magnífic a la vall del Cardener que avui queda secretament amagat per la trama urbana de cases del carrer de Sant Bartomeu. Unes cases mig penjades sobre el riu en que, algunes, gaudeixen de discrets patis amb un panorama luxós al damunt de la Manresa històrica. 

L'aparença modesta de les cases de la dreta del carrer no ens fan intuïr el que amaguen al seu darrere ja que d'aquests patis, la majoria amb l'excepció del Bar Rocío, romanen tancats fins ara. És per això que cal agraïr als responsables de Ca la Samsona que permetín als ciutadans poder gaudir i viure aquest espai obertament. Una obertura que va començar de manera púntual amb un pròleg fent els En-Ramath's, aquelles revetlles al pati durant les Enramades de les Escodines. Un acte anual que ara ha evolucionat cap a una activitat estable.

Aprofitant el bon temps, música o poesia amb el decorat real de fons de la serralada de Montserrat, la vall del Cardener però sobretot de la Seu, imponent de dia i banyada, de nit, amb un taronja intens. Un nou espai i una injecció més de dinamisme en un barri ple de personalitat com són les Escodines.

ES LLOGA

Es lloga fornícula per a sants en carrer centric i comercial. D'estil rustic al primer pis d'una façana de pedra del segle XVII. Possibilitat de connectar llum elèctrica. Situada en carrer molt transitat. Ideal per a sants que busquen noves vocacions. Preu negociable, s'accepten permutes celestials.

FINAL D'ESTIU

Uns espetècs de polvora i foc van començar a posar fi a l'estiu. Una nit calorósa i de catàrsi on un correfoc avançava per carrers i places transformant-ho tot. Entre el caliu, la suor i la gresca de la gent va sonar el darrer petard de tot un carregament pirotècnic. Un final de festa feliç i eufòric, però trist al mateix temps. Era l'anunci que el revolt del bon temps ja era superat i que, mica en mica, començariem a encarar la recta que ens portava cap a la tardor, l'hivern i totes les seves rutines.

Des d'aquell moment els dies cada vegada més curts pesaven més i el cos mirava d'acostumar-se mandrós a un dia a dia massa avorrit d'on se n'espera poca cosa.  La calor xafogosa es començava a alternar amb dies on altíssims núvols de nata avançaven com galeres imparables en un mar de ventades fresques. Tot el que s'esperava d'aquella estació, si no havia arribat, segurament ja no arribaria i calia emprendre nous reptes i objectius

I esperava que en el proper hivern, fred i amb els carrers buits, poder recordar, com ja havia fet altres anys, aquells mateixos espais plens de gent i de foc. I tot recordant enmig del fred anar cap a aquell pic d'estiu, aquella nit extrema de calor i de foc que, com cada any, es va començar a endur el bon temps. 

EL PAPER DELS GEGANTS A LA FESTA MAJOR DE MANRESA

Els gegants, fets i units a la festa, tenen en la festa major de Manresa un paper secundàri i un potencial poc aprofitat. Els gegants també representen la ciutat, són un símbol festiu i de cultura popular que mereix una gran centralitat dins la festa. En canvi, gairebé sempre viuen envoltats de protocol i interpreten un paper més aviat cerimonial i institucional quan podrien anar més enllà. La festa major és gresca, contacte i participació. Uns conceptes que queden lluny per als gegants. Un paper que no els priva de ser un element de contacte i admiració per als nens però que els ha fet quedar oblidats i allunyats per altres franges d'edat. Dins la mateixa festa major podem veure un exemple totalment contrari: el correfoc. Un esdeveniment de cultura popular on la seva imatgeria, complementada amb el foc i la música, es passeja entre les multituds, a tocar de la gent, entre la gresca esbojarrada però respectuosa de joves i grans. Un espectacle multitudinari i participatiu que transforma i contagia els carrers de festa major. El correfoc i les seves bèsties han esdevingut un dels actes més estimats i que més personalitat donen a la festa major.

Els gegants també es mereixen viure la festa de maneres semblants. No són figures de passeig de dia o tarda, també poden ser nocturns i "troneres". És per això que més enllà de les necessàries cercaviles i els balls pròpis, de to més aviat cerimoniós i institucional, els gegants ( no tota la imatgeria de la ciutat) podrien ser els protagonistes de passacarrers o sortides nocturnes com les que poden veure en festes majors d'altres ciutats. Sortida o sortides, en molts casos més enllà de la mitjanit, on la gent salta i balla a tocar dels gegants. Un gegants acompanyats per orquestra o banda de música que interpreta, generalment, peces antigues i animades com antics pasdobles o marxes. Elements que arroseguen milers de persones tot fent gresca i fent els gegants populars i propers, elements implicats en la festa tot acostant-los a la gent jove i de diverses edats.

Només cal veure el seguiment que té el passacarrers de la Patum, o la sortida dels gegants de matinada per el barri antic de Tarragona durant Santa Tecla. O, dins aquesta mateixa festa, la baixada de l'àliga i altres elements de la imatgeria per les escales de la catedral. Uns actes seguits per milers de persones cantant "Amparito Torres" el pasdoble himne de les festes de Santa Tecla. O Les Santes de Mataró que van reformular-se fa trenta anys inspirant-se en altres festes majors. Dins Les Santes un dels actes principals és la "Nit Boja" que comença el "Desvetllament bellugós" moment en que els gegants surten de l'Ajuntament, prop de mitjanit, i baixen i pujen el carrer de la Riera acompanyats de la banda tocant "El Bequetero", marxa provinent de la festa dels moros i cristians, que els mataronins conèixen i canten enmig de la bogeria festiva. O el "no n'hi ha prou" quan de matinada els gegants i la imatgeria fan una ballada a plaça enmig de la multitud al so de música tradicional ballable.

Com evolucionarà tot plegat? Cal donar l'enhorabona als geganters i l'organització que, aquest any, ens deixen entreveure canvis tímids amb la Gegannit, la cercavila que el divendres al vespre recorrerà el centre de Manresa o, també, la incorporació dels gegants dels barris del Poblenou i el Xup en les dues cercaviles programades. Les idees d'aquest escrit han estat fetes sense voluntat d'atac, sense saber ni conèixer la voluntat ni l'estat del món geganter de la ciutat ni, el més important, el seu voluntariat. Simplement s'ha fet amb ganes d'exposar aquestes idees i contribuïr al debat. Perquè el debat de si la festa major és millor o pitjor no rau simplement en el nivell músical dels concerts ni en si tenim o no tenim un macroconcert sino, també, en d'altres aspectes com, per exemple, el paper dins la festa d'uns elements claus dins la cultura popular catalana: els gegants.

Per acabar l'escrit unes imatges dels gegants de Mataró protagonistes en ple "desvetllament bellugós" en la nit boja de les Santes 2011:

NIT I DIA A VENÈCIA

Arribar a Venècia de nit és veure una ciutat diferent a la que es veu quan surt el sol. El transport públic amb barca és mig buit i els palaus del gran canal suren damunt l'aigua enfosquits, només amb la llum d'algún fanal. Un trànsit aquàtic de baixa intensitat i uns carrers pràcticament buits. Passejant amb el silenci de la nit per els carrers venecians s'observen amb més detall aquests antics palaus escampats per tota la ciutat. Molts amb els finestrals tancats, buits. A d'altres palaus s'hi sumen els baixos plens d'humitat, les parets mig escrostonades i un aspecte general de mig abandonament.

Davant aquest paisatge decadent ens podem imaginar quines històries passades s'amaguen darrere les parets dels finestrals dels casals i palaus flotants de Venècia. Històries que s'idealitzen i que es poden imaginar plenes d'esplendor i de riquesa, amb el protagonisme de les persones que van aixecar aquesta ciutat plena d'art i de bellesa. Que se n'ha fet de tota aquella gent, de les families, de l'empenta, de tot aquell potèncial que havia viscut en aquells casals?

El dia arriba i reflecteix l'encant de l'art i l'arquitectura de Venècia damunt l'aigua, però sobretot reflecteix l'avui decadent de la ciutat. Una ciutat que els turistes massifiquem de manera exagerada. Un aparador artístic, díficil de mantenir i rehabilitar, reconvertit en decorat turístic on s'hi representa el monument a un passat gloriós que ja no té contínuïtat. Visitants que arriben i recorren amb presses la ciutat, com si sàpiguessin les profecies que anuncien l'enfonsament de Venècia, en un futur, per la pujada del nivell del mar i els febles fonaments de fusta que suporten la ciutat. Ara, però, la realitat de la ciutat es centra en el seu carpe diem turístic del que podria arribar a ser, salvant moltes distàncies, l'Atlàntida de l'Adriàtic.

ELS QUATRE CANTONS SUÏSSOS

.

Els paratges de la Suïsa més alpina són com aquelles imatges clàssiques d'algunes pintures realistes o de calendaris antics amb imatges d'algún paratge mundialment conegut. Paisatges on sen's fa estrany que la natura sigui la principal protagonista i la petjada humana, ben existent, hi sigui totalment secundària.

Però més enllà de la impresió de paisatge, crida l'atenció la gran diversitat suïssa present en l'àmbit linguïstic. Un fenòmen que des de l'òptica del turista català es segueix amb interès. Un país de grans diferències idiomàtiques on cada idioma és tractat com a primera llengua en el seu àmbit natural. Aquestes diferències no impedeixen a Suïssa ser Suïssa i continuar unida. De fet, aquesta diversitat, forma part de l'ADN i la personalitat base de Suïssa.
.

I és l'1 d'agost quan els suïssos celebren la seva festa nacional. Un dia que serveix per commemorar la unió de les tres primeres comunitats o cantonts que anys més tard, amb l'únió d'altres valls,formarien l'actual Confederació Suïssa. El jurament es va fer a la vora del llac dels Quatre Cantons, on cada any s'hi fa un acte oficial de commemoració. Un dels ritual de celebració, molt familiar per als catalans, és l'encesa de fogueres en prats i punts elevats de les valls. Un ritual semblant a la nit de Sant Joan i que recorda antics mecanismes d'avís i de defensa. Càlids punt de foc, propers o llunyans, que il·luminen les valls suïsses la nit de l'1 d'agost.

VACANCES AL 2N 2A

.
Els carrers mig foscos cedeixen el protagonisme a un cel pintat de capvespre. Gairebé buits, amb botigues tancades i cartells de vacances. Només algún petit bar obert amb algún client fidel a la barra intentant matar el vespre. Soroll de cotxes llunyans. Dos gats, pórucs com gairebé tots, aprofiten la tranquilitat del vespre per treure el cap. Es posicionen amb elegància damunt d'una tàpia i observen mandrosament l'inactivitat que predomina a l'entorn.No fa la calor d'altres estius però s'està igualment bé aquest vespre. I m'agrada recordar, tot i l'evidència i els dies que fa, que l'hivern, ha quedat enrere. Ho esperava.
. 
 Una brisa suau em condueix carrers amunt i carrers avall fins que em trobo amb el carrer del 2n 2a. Un carrer canviat, algúns veïns no hi són i sembla que no tornaràn, però el 2n 2a encara hi és, intacte, tal i com el vaig deixar. I un cop més, torno després d'una llarga absència. No vull prometre res, no se si he tornat per quedar-me. De moment, em quedaré a fer unes vacances, com si fos aquell apartament d'estiu que mai he tingut. I després... no ho se.

CAMPANES

El so horari de les campanes s'escampa amb disciplina en el silenci de la nit. El campanar es fa visible sonorament dins la foscor de les primeres hores del dia. I entre els somnis de la nit, de tant en tant, escolto algunes campanes, segueixo quarts i hores que van construïnt un recorregut de matinada. Mig endormiscat, sense molestar, aquest campanar antic i estimat, es converteix en un acompanyat fidel de la nit.

MANRESA: CIUTAT O POBLE

Un dia de primavera. Desde el mirador de la torre Santa Caterina, Manresa és una miniatura gegant. Un mar de construccions on hi sobresurten els seus turons, les seves esglésies i els seus edificis més coneguts. La ciutat sembla llunyana i propera a la vegada.

.

Diu la dita popular que Manresa és un poble gran i una ciutat petita al mateix temps. Potser si, potser no. Potser es que ara, en realitat, hi ha dues Manreses. Aquella Manresa de poble gran, arrelada, la de sempre i els de sempre, on tothom es coneix. Una Manresa que cada vegada es va fent més petita. I la Manresa ciutat, que es va fent gran i, al mateix temps, més dispersa i impersonal. Una Manresa canviant que viu desconnectada de la de sempre. Dues Manreses cada vegada més allunyades.

.

Els miradors reals esdevenen espais de reflexions personals, que trobareu encertades o equivocades, sobre la ciutat. Perquè el 2n 2a, també és un mirador virtual sobre la ciutat.