Aquell arxipèlag s'aixecava enmig d'aquell mar blanc i dolç. Un conjunt d'illes amb una característica terra de color de cacao. La tranquilitat regnava en aquelles illes que un dia van caure del cel i que enlloc d'enfonsar-se, van flotar i van crear uns esquitxos de terra ferma dins la mar blanca. Però de cop, una catastròfe va enfosquir el futur d'aquelles illes. De cop, les illes, es van començar a enfonsar. El seu contorn va ser envaït per el mar blanc que les envoltava i aquell marro clar tant característic es va anar enfosquint.
Les illes es van anar desfent en mil bocins, tot creant noves illes que s'anaven enfonsant sense remei. I el marró natural de les illes va anar tenyint aquell mar immaculat de blanc d'un to cada vegada més marronós. Quan ja només quedaven illots escampats un remolí provocat per un braç de metall va acabar de fer desaparèixer el que quedava de tot aquell arxípelag. Un cop acabada la tempesta tot aquell mar blanc s'havia convertit en mar marró, com a únic record d'aquelles illes de cacao.
Feia estona que estava encantat davant la tassa de llet amb colacao. De cop, la ràdio, li va recordar que s'havia d'afanyar o faria tard. Encara no s'havia espolsat del tot la son i, mig adormit, somiava despert davant l'esmorzar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada