FINALS RADIOFÒNICS

Tot té un final. I ara escolto un final en directe, un final radiofònic. L'àdeu d'Antoni Bassas s'ha convertit en un esdeveniment nacional. Falten pocs minuts per les 12. La bona manera d'explicar-se, el to de la veu, el bon dia són les....

.

Sóc davant l'ordinador. Falten pocs minuts per les 12. Deixo d'escriure. Bassas comença a explicar clarament les raons del seu final. Deixo la pantalla de l'ordinardor i el teclat. M'acosto progressivament a la radio fins que m'assec a tocar de l'altaveu. En Bassas es fa encara més proper, parla clar i català d'allò que tant s'ha dit: llibertat, possibles conxorxes, negociacions, intervencionisme del poder, el país, agraïments...

.

I per fer una mica dolç aquest final ens deixa uns minuts amb la poesia de Lluís Llach i un fugaç àdeu-siau. Senyals horaris. Catalunya Radio, són les 12.

.

Emoció.

SKYLINE ROMÀ

Roma és una ciutat on s'hi acumúla la història de manera caòtica i desordenada. Laberint de pedres, edificis històrics i, sobretot, esglésies. La ciutat s'aixeca i recicla sobre les pedres d'antics imperis romans ja caiguts. Però en els darrers segles la ciutat ha quedat marcada per ser un gran i inacabable santuari de l'imperi catòlic. Desde algún dels famosos turons on s'ha anat arrapant la ciutat es pot veure la ciutat com si fos un decorat de fons. Una escenografia mil·lenària on hi destaquen incomptables cupules i campanars d'església. I es que sobretot les cúpules, encapçalades per la de Sant Pere del Vaticà, són les que construeixen l'skyline romà.

.

Aquesta ciutat, que ha anat creixent i conquerint turons, recorda, de lluny i salvant les distàncies, la ciutat de Manresa. Les dues ciutats es poden observar a si mateixes desde els miradors i turons que tradicionalment han marcat la trama urbana.

.

L'espia, camuflat de turista amb barret, pantalons curts i càmera, va passejar-se entremig del turisme massiu. El resultat fotogràfic el podreu observar si us deixeu caure pel traster fotogràfic.

Traster fotogràfic

PASSATGER

El sol llança els seus primers rajos amb l'arribada d'un nou dia. Estic perdut en una plana de ciment i asfalt. Dins l'avió espio per la finestra. El dia contínua naixent lentament, és un capvespre en direcció contraria.

L'avió comença a avançar lentament. Les terminals cada es fan més petites, els altres avions, els carros de maletes queden lluny. Perduts en la inmensitat de les pistes, l'avio es para. Torna a avançar i començen a rugir ferotjament els seus motors. Ara va més ràpid, encara més ràpid, molt més ràpid. L'aparell perd l'estabilitat i començar a botar de manera descontrolada, els motors criden cada vegada més fort fins que l'avió, disparat, comença a enlairar-se. L'estabilitat es recupera i els cos es queda clavat al seient veient com els l'avió es converteix en una pujada i les butaques davanteres són més amunt que les nostres. Amunt i endavant sense parar, sembla que no haguem de parar mai de pujar fins a l'infinit. Una sensació de força i empenta imparable es fica dins el cos.

Ara Barcelona és als nostres peus i el mar comença a brillar amb el sol del matí.

EL TRASTER FOTOGRÀFIC

Tot espiant sempre faig fotografies, és com un vici. M'agrada col·leccionar-les i agafar-ne algunes i penjar-les per aquí casa, al 2n 2a, perquè les pugueu veure i comentar. Però el 2n 2a tampoc és un palau i al final les parets no són prou espai per tantes fotografies. Per això vaig anar amb els senyors de can Flickr, els quals, amablement m'han deixat un gran traster per poder anar-hi penjant les meves fotografies. Un traster fotogràfic que fa dies que existeix però fins ara no us havia presentat. Espero que passeu i badeu per aquesta ampliació fotogràfica del 2n 2a. Per arribar-hi desde el 2n 2a, ja ho veieu, entrant a la dreta.

.

Traster fotogràfic

NIT DE FOC

Grans solars i descampats marcaven una frontera difusa entre la ciutat i el camp. Espais populars on naixien i morien les fogueres de la nit de Sant Joan. Ara les fogueres gairebé han desaparegut. El creixement de Manresa i el boom inmobiliari han fet desaparèixer els grans solars que existien a dins la ciutat i han convertit en espai urbà molts espais perifèrics.

I trobo a faltar voltar per els afores de la ciutat per veure quina foguera, entre les fogueres manresanes, era més gran i espectacular. Viure el punt de trobada màgic al voltant del foc. Observar amb fascinació les flames bufant amb força cel amunt en la negra nit. El foc consumint la fusta. L'escalfor sufocant del foc, la llum groga i taronja al voltant de la foguera. Les ombres fosques i allargades vora la foguera, la benvinguda a l'estiu.

Les fogueres són l'aspecte més místic i pagà d'aquesta festa ancestral. El foc recupera el protagonisme i la veneració que va tenir en la nit dels temps. Amb la desaparició de les fogueres també s'en va aquesta aurà màgica i primitiva de la revetlla.

CARRERS ANTICS

Espio carrers de pedra, de recorregut poc segur i que han marcat la seva forma lluny de planificacions. Carrers que han anat creixent i allargant-se lentament com si fossin les branques d'un arbre urbà. Carrers que no se on van però, per sort, tinc ganes d'espiar tot deixant-me portar. I anar trobant portes grans de panys antics, fonts que surten de boques de pedra, places de formes imprecises, esglésies silencioses i casals que semblen petits palaus. Passejo entre parets de pedra que venen del passat, carrers de noms antics que encara marquen el nostre present.

Foto: Barri antic de Solsona

REFUGI

Són les dues de la matinada. El carrer de Na Bastardes es fosc i sinistre. Per sobre les cases s'intueix el campanar de la Seu, camuflat dins la llum nocturna. No hi ha trànsit, no hi ha gent. Arribo a la casa on hi havia el Refugi. Foscor total, els cartells metal·lics que identifiquen el local només s'intueixen. La reixa metal·lica tanca l'entrada i no se sent res ni ningú. Ja està, s'ha acabat. Recordo la volta de pedra del seu interior, exemple d'aquests baixos de parets i voltes de pedra que es troben dins la Manresa antiga. D'aquí un temps ja no en quedarà res d'això, la piqueta municipal no perdona i es diu no a la rehabilitació. Destrueix incomprensiblement els fonaments històrics de la ciutat, fonaments anònims i senzills però autèntics.

I torno a pensar i mitíficar la volta de pedra, la foscor, algunes vivències, les lletres foradades sobre el metall amb el nom del local, la fletxa metàl·lica amb el cartell penjant, la paret del carrer plena d'humitats i mig descolorida. De dia torno a passar per davant i faig una foto del cartell per penjar a les parets del 2n 2a. Una foto incoherent fotografiant de dia, un fragment d'aquest refugi de la nit. Tant se val, només és un intent de quedar-me un tros, un record visual d'allò que ens deixa.

ESPIANT SOMNIS

Molta gent a tot arreu dient coses, masses coses, no se que diuen. Gent que en la vida real viuen en contextos diferents s'ajunten de manera caòtica. Estic a un lloc, però no hi estic bé, fujo. Però em costa avançar. Estic cansat, molt cansat. Estic a punt de caure d'esgotament. A mig camí decideixo que he de tornar allà d'on he fugit, és el meu deure. Però em costa molt. Entremig em trobo morts coneguts que reviuen, però res no canvia, és com si mai se n'haguessin anat. Vull arribar, esgoto les meves forçes, intento correr molt però miro al meu voltant i garebé no avanço. Encara estic més cansat. Caic a terra i, de sobte, el terra es converteix en matalàs. El sol real comença a fer clarejar el dia i la meva realitat.

.

L'univers oníric dels programa televisiu Somiers, m'ha fet decidir. Els papers canvien i ara vosaltres sou els espies, espiant i interpretant un dels somnis de l'espia.

GRIS FAÇANA

El pintor Joaquim Falcó va lamentar, quan es va reinagurar el teatre Kursaal, que la seva façana s'hagués pintat principalment de color gris. Considerava molt més adequat qualsevol color més ple de vida que un trist gris. Ara la història es repeteix. Una de la façanes del Conservatori s'ha repintat exactament del mateix gris Kursaal, fent una mena de corporativisme de façana dels teatres manresans. Un nou gris façana que repinta el tòpic de la Manresa grisa que s'hauria d'haver esborrat amb nous colors.

ELS COLORS DE CORPUS

Corpus és una explosió de color. Més enllà del seu sentit religiós, Corpus, és una festa que en els seus diversos sentits esdevé una primavera cromàtica. Els colors de Patum. El color verd i vermell dels plens, els colors tèxtils i pintats dels gegants i les altres comparses, els colors calents i encesos del foc. Però més enllà de Berga, els colors de les catifes de flors. Dibuixos de colors naturals fets de flors i de pètals. Flors que engalanen les fonts d'aigua davant el màgic espectacle de l'ou com balla. Els colors dels carrers enramats, mil materials diferents que cobreixen els carrers amb noves i llargues perspectives de color. La vida, la llum, la creativitat i, sobretot, els colors de Corpus.

.

Foto: Enramades Sallent

LES BRUIXES ES PENTINEN?

Deu ser la sequera el que fa que m'obsessioni en espiar la pluja i els seus paisatges. Més enllà del segon segona, quan plou, les rajoles grises de la plaça major es tornen negres. L'aigua els hi dóna una pàtina brillant on es reflexa orgullós el vell edifici de l'Ajuntament. Les potes de l'edifici és fan més llargues, els ulls foscos de les voltes es fan més grans. Avui uns núvols baixos i espessos ho han envaït tot: molta aigua, pedra i soroll. Se n'anaven els núvols espessos però la pluja continuava i ha sortit el sol. Plou i fa sol! En aquest món tant canviant, quan plou i fa sol encara es pentinen les bruixes?

MIRALL D'AIGUA

Després de la pluja el núvols deixen una escletxa per on surt, tímidament, la llum del sol. És capvespre. Collbaix aprofita les darreres llums del dia per enmirallar-se, presumit, en un bassal d'aigua.

PLUJA

Podem rebre la pluja de moltes maneres. Amb tranquilitat, amb la nostra pell i les nostres ganes de mullar-nos. Amb pressa i amagant-nos sota els balcons. Amb caputxa o amb plàstics. De manera clàssica amb paraigua verd, vermell, blau groc, de ralles, de quadres, de flors, llis, hortera, elegant o divertit. Al carrer, o a casa, observant-la passius desde la finestra. Amb alegria, amb mal humor o, pràcticament, veïent-la com a simple proveïdora de pantans.

TÚNEL VERD

El Passeig de Manresa es converteix, a l'estiu, en un llarg tunel verd. Sota seu s'hi reuneixen els manresans que passejen, seuen, xerren o tafanejen. El Passeig és l'aparador estiuenc de la ciutat. Aquest anys el tunel verd no serà tant frondós. La intensa podada d'aquest hivern ha fet desapareixer l'estructura de llargues branques de plataner que el construïen. Sense aquestes branques, desde Crist Rei, podem veure com Montserrat ens mira majestuosament per sobre el Conservatori. Els plataners tindràn molta feina tornar a construïr allò que els han prés.

REFUGI 2N 2A

Feia dies que no parava pel 2n 2a. Volto per dominis que van més enllá dels virtuals. Tot i no ser per aquí si que he anat voltant pels carrers de la Bagesfera i per alguns indrets Catosfèrics que em són familiars. No puc deixar d'espiar, secretament o no, tots aquells indrets i veïns que vaig a veure regularment. Saber d'ells, que expliquen de nou. Però una cosa es badar sense ordre ni concert i l'altre es posar al dia el 2n 2a. Fer dissabte, endreçar tot allò que he anat recollint perquè ho pogueu veure tots els que obriu la porta del 2n 2a.

.

De fet, apart d'endreçar i posar el 2n 2a al dia, he vingut a refugiar-me. A fora es ple de particules blanques que volen per l'aire. Algunes s'acumulen en racons i creen catifes de borrissol blanc. L'aire les fa volar i venen totes de cara. A vora dels pollancres n'hi ha tantes que sembla una tempesta de neu. La primavera real fa estralls al meu nas i les seqüències d'esternuts cada vegada es fan més llargues. El 2n 2a crec que és un bon indret per protegir-se de les tempestes al·lèrgiques.

CASTELLVELL

Hi han indrets que semblen màgics. Llocs on sents el vent, i mires enllà pensant en tot i en res. Espais que descobreixes de manera inesperada. Indrets panoràmics i especials com el Castellvell d'Olius. Un antic castell sobre la ciutat de Solsona. Pedres amb ressons històrics que eren residència dels amos d'antics dominis. Noms com els dels senyors de Solsona o els vescomptes de Cardona regien tot el que encara avui hi ha al davant. Imagino, desde una torre d'aquesta antiga fortalesa, la mirada d'aquells senyors i vescomptes medievals observant tot allò que era sota seu i que era com si fos seu. Però ara, caiguts senyors i vescomptes, només queda mirar relaxadament la gran plana verda de conreus, la ciutat de Solsona, els pobles del voltant i les serralades que s'acumulen una darrera l'altre.