CASTELLVELL

Hi han indrets que semblen màgics. Llocs on sents el vent, i mires enllà pensant en tot i en res. Espais que descobreixes de manera inesperada. Indrets panoràmics i especials com el Castellvell d'Olius. Un antic castell sobre la ciutat de Solsona. Pedres amb ressons històrics que eren residència dels amos d'antics dominis. Noms com els dels senyors de Solsona o els vescomptes de Cardona regien tot el que encara avui hi ha al davant. Imagino, desde una torre d'aquesta antiga fortalesa, la mirada d'aquells senyors i vescomptes medievals observant tot allò que era sota seu i que era com si fos seu. Però ara, caiguts senyors i vescomptes, només queda mirar relaxadament la gran plana verda de conreus, la ciutat de Solsona, els pobles del voltant i les serralades que s'acumulen una darrera l'altre.

DANSA AL CARRER

El parquet d'assaig va ser substituït per el terra de plaça dura. La llum elèctrica per un sol que estavellava. La barra d'exercicis per unes tanques mòbils. Dansa amb roba d'assaig entremig de mirades curioses. La dansa va sortir al carrer disposada a fer-se conèixer, a ensorrar tòpics. Assaigs i actuacions de dansa i paisatge urbà en convivència. Era el dia de la dansa a Manresa.

V DE VENTDELPLÀ

En aquest país, aquests díes, hi han dues obsessions mediàtiques (sense contar el tema l'aigua) a les quals els catalans dediquem atenció: el Barça i Ventdelplà. TV3, com ja fa amb el Barça, es dedica a mítificar els succesius retorns d'aquesta sèrie aclamada per uns i odiada pels altres. Intencionadament la cadena parla d'un anomenat efecte Ventdelplà. Catalunya es divideix en dos bàndols: els que miren o els que no miren Ventdelplà, els qui aclamen la Isona i els que la troben una repelent, els que troben que hi han masses trames de coto fluix i els que diuen que s'hi senten identificats. I els qui, per sobre de tot, diuen que n'estan farts de veure l'Emma Vilarasau com un ésser omnipresent a les séries catalanes.

En un entorn rural proper per uns i exòtic per altres la sèrie es desenvolupa com un aparador de temàtiques socials convertides en un format de série. Trames publicitant el síndic de greujes, el problema dels purins, el perjudici del consum de drogues etc... Hi haurà una trama relacionada amb l'estalvi d'aigua o al foment de la lectura de cara a la propera temporada?

I si, malgrat tot, segurament em camuflaré entre la gran audiència i espiaré la vida de la Berta i el Monràs. Casum seuna!

CAPVESPRE DAURAT

El sol va de baixada i abans d'apagar-se darrere les muntanyes llança els seus ultims rajos directament a la carretera Cardona. I el sol ho daura tot, les parets, el terra, els reflexes. Siluetes negres i anònimes es mouen resseguides de sol. Un capvespre daurat. Pica el sol de cara però m'agrada, em deixo seduir i vaig avançant cap a ell com si volgues atrapar-lo. El sol agressiu de la jornada canvia. La llum de capvespre es fa suau, agradable. I quan diu àdeu darrere les muntanyes surto de la carretera i em fico per carrers més estrets amb poca llum. Tot es torna més silencios, més íntim. A la plaça el silenci s'acaba, els nens juguen a futbol i, els més petits, juguen als gronxadors. Ni fred ni calor. M'agraden els capvespres.

PIPIRIPIPS

Esquitxen de vermell la primavera. Floreixen trapelles i imprevisibles tacant grans camps de conreu i els marjes dels camins. Els pipiripips, o roselles, són sinònim de bonança. Pi-pi-pi-ri-pip, una flor que juga divertida amb la p i amb la i. Són estimats pels pintors de paisatges que acaben convertint-los en aquelles petites pinzellades de vermell que donen el toc final a la composició. Alguns diran que, en el fons, al pipiripip és la bonica flor d'una malaherba. I en aquest cas, per sort, mala herba no mor mai!

Avui, al 2n 2a, he portat fotos de pipiripips però és el dia de la rosa. Els pipiripips també són vermells. Existeix la llegenda alternativa de Sant Jordi i el pipiripip?

TEMPS ANTIC

Espio la nit manresana. Sonen els quarts. El campanar de la Seu marca el temps de la ciutat en aquesta hora com, també, en els darrers segles. Un so que recorre amb naturalitat els carrers de la ciutat antiga. Batalls que marquen un temps antic i reposat en un present frenètic. Malgrat el meu rellotge digital no puc evitar contar les campanades amb els dits. 1, 2, 3, 4, 5, un mà. 6, 7, 8, 9, 10, l'altre mà. 11, un altre dit i repeteixo mà. Són les 11.

SENTINT LA PLUJA

M'ha agradat tornar a sentir la pluja. De tant esperar-la, quan ha arribat, se m'ha fet nova i diferent. L'he sentit de nit, a la fosca. El soroll de les gotes sordes picant al vidre del celobert. La remor suau de la pluja desde el balcó, l'olor d'humitat retrobada. Els bassals que enmirallen la llum dels fanals. Uns miralls de nit remoguts i trencats per les gotes d'aigua que hi cauen.

.

Escolto el poeta de dites populars que digué: plou poc però pel poc que plou, plou prou. Doncs no, no plou prou.

.

I si, el 2n 2a no té goteres.

CAMUFLATGE

Sembla com si el campanar dels Infants s'hagués de confondre amb el cel. Com si la piràmide d'obra que el corona hagués d'acabar flotant. Blau i blau amb pinzellades de blanc. Com un camaleó, el campanar i la façana dels Infants s'han cobert d'un camuflatge dalinià.

UN DE CINC REIVINDICATIU

Em van tornar de canvi un bitllet de 10 euros amb un balança dibuixada amb un tampó de tinta. Quin senyal secret deuria ser? Ahir, en canvi, em van tornar un bitllet amb un missatge més clar i, sobretot, més reivindicatiu. Quins altres missatges us heu trobat en els bitllets de monetàris?

QUATRE CANTONS DE XOCOLATA

Fa uns anys parlar dels Quatre Cantons de Manresa era parlar de xocolata. D'una Manresa d'olors naturals de menjar que ha anat desapareixent. Just allà, al carrer de la Mel, hi havia la seu de xocolates Torras. Els Quatre Cantons, el particular " four corners " manresà, era la confluencia entre el carrer de la Mel i el carrer Camp d'Urgell, tocant a la plaça Gispert. Un creuament físic, avui mútilat, de dos carrers i quatre direccions que amb els anys va anar entrant en decadència i perdent el seu referent més important: les xocolates Torras i la seva inconfusible olor. L'Ajuntament, ara, està recuperant tot aquest entorn. Una recuperació que va a costa de sacrificar-ne la seva personalitat tot destruïnt físicament els mateix creuament dels Quatre Cantons i gran part del carrer de la Mel. Una vareta màgica que substitueix les construccions antigues per places dures i cases de disseny dubtós. Com ja és habitual a Manresa, la rehabilitació es converteix en destrucció.

Tornant a la xocolata, un homenatge als Quatre cantons i a la petjada xocolaterera a Manresa és el que podreu espiar a l'exposició que hi ha al Centre Cultural el Casino. Allà hi trobareu col·leccions dels primers cromos fets per les empreses xocolateres. Apart d'aquests primerenc col·leccionisme de "tengui" i "falti" també s'hi poden observar interessants mostres dels embolcalls i promocions de la marca manresana Torras. Antigues tipogràfies, dibuixos i colors que van donar imatge a aquesta marca. Una exposició per espiar el record de la Manresa més dolça.

AIGUA

Tot va començar amb unes petites estaques clavades en un camp de la Cerdanya. I les estaques s'han anat fent grans i més grans fins arribar a ser grans títulars. Les notícies parlen d'aigua i també d'aigua. I a més a més parlen d'aigua. A Solsona hi han lleons que treuen constantment aigua per la boca, sense inmuntar-se davant l'huracà informatiu i aquàtic. És el que han fet sempre. Espio embadalit com l'aigua brolla per la boca dels lleons. Unes gotes al vol. Aigua. No és res i és tant.

DESCOBRINT LA GIROSFERA

Avui si, he fet una llarga passejada per la trama digital de la xarxa. He passat per contrades conegudes i altres que no havia vist. Un carrer, un espai que et porten a un altre, i un altre i un altre. Vas i vens per la Catosfera o més enllà. Una passejada inacable descobrint, aprenent nous llocs, noves informacions, maneres de fer. Una marxa constant sense anar enlloc, sense buscar res però trobant moltes coses. Entre tant anar i venir he trobat un nou barri catosfèric: la Girosfera. Un nou agrupament de blocaires de Girona capital i la resta de la demarcació que té moltes semblançes amb la Bagesfera. Girona té ganes de fer-se sentir amb veu pròpia dins la Catosfera. Doncs a descobrir i conèixer la Girosfera!

BITLLET FORA DE LLOC

Avui, més enllà de la trama digital, anava per un carrer manresà i al terra m'he trobat un bitllet de metro de... Madrid. Rectangular, molt petit, rosa per una banda i blanc per l'altre que deia Metrobus. De cop m'han assaltat unes quantes reflexions amb els seus respectius graus d'estupidesa. Que hi feia un bitllet de metro de Madrid al terra de Manresa? Quina història té al darrere aquest bitllet?Té algún significat que m'he l'hagi trobat jo? És un senyal? M'obsessionen els possibles senyals. I finalment, perquè els bitllets de ciutats europees com París o Madrid són tant petitons i en canvi els bitllets de Barcelona són comparativament tant grans?

.

Fí de la reflexió

FLASHBACK TELEVISIU

Ara que ja tinc televisió al 2n 2a l'enjego una estona. Poso TV3. Aquesta cadena i jo tenim algunes coses en comú. Una d'important es que vam neixer el mateix any. Ara es començen a veure algunes de les coses que es faràn per celebrar-ne el vint-i cinqué aniversari. Però de cop la televisió fa un flashback televisiu i un estrany fenòmen s'apareix davant meu. TV3 torna als anys 80 i m'apareix una de les caretes utilitzades aquells primers anys. Records dispersos i borrosos, tinc la sensació d'haver-ho vist. La careta ara ha quedat superada per les noves tecnologies però ,d'alguna manera, conserva la innovació i la força de la que va gaudir quan era emesa en aquels anys.

ALÇADA GÒTICA

Després d'una llarga temporada sense anar-hi baixo al cap i casal del país, Barcelona. Espio, després de tant sentir-ne parlar, els efectes del bicing a la ciutat. Passejo per la Ribera, un barri de carrers estrets que està canviant d'anima. Els seus carrers ara són plens de botigues cares de disseny extremat. Però malgrat els canvis, el centre del barri, encara contínua sent el gran vaixell de pedra ancorat vora el port: Santa Maria del Mar. Anomenat l'església del mar, en àmbits novel·lescos, aquest gegant contínua mantenint la seva força i el seu esperit medieval. La sensació al seu interior és indescriptible. Una arquitectura esvelta, vertical, ampla i lluminosa. La sensació d'estar abraçat pel millor gòtic català.

VOLANT PEL CARRER DE LES CAMÈLIES CAP A...

He deixat, sense avisar, de viure al 2n 2a tancat durant uns dies. Potser alguns veïns heu vingut a casa i no m'hi heu trobat sense saber el perquè. He travessat volant l'Àtlàntic contemplant el mar de blau fosc i temps turbulent. Volant fins a veure un altre mar Atlàntic tranquil i gelat al nord de Terra Nova. Espiant com es troben el cel i la terra. He passejat de cap a cap, a través de la lectura, pel Carrer de les Camèlies. Un espai intensament Rodoreda que m'ha ajudat a fugir de les estretors de l'avió. Tot passejant-hi he continuat volant per la costa del Quebec i els Estats Units fins arribar al desti previst: Nova York.

L'espia més fotogràfic no s'ha pogut estar d'omplir el balcó del 2n 2a amb vistes d'aquesta ciutat del que un dia va ser el nou món. Aquests dies ha estat un nou món per mi.