PATIS

Ciutats de ciment i totxo on el verd s'hi fa naturalment escàs. Entremig, darrera façanes i murs s'hi amaguen, desconeguts, trossets de verd. Espais privats on la natura encara hi té un lloc. Són els patis. Silenciosos i poc freqüentats són com una sorpresa, no es veuen, pocs en saben l'existència. Els patis, amb el seu silenci, sembla que amaguin secrets però de fet, són un bonic secret amagat dins les ciutats, només conegut per uns pocs. Els arbres, les flors i fins i tot algún petit hort créixen estimats com una preuada i escassa herència natural. Els patis, són un privilegi on poder veure passar les estacions al bell mig de la trama urbana.

I buscant patis recordo l'infància al pati dels avis. L'espera d'hivern, contemplant-lo desde la finestra, sota la boira manresana, amb els colors apagats i ple d'humitats. Una espera impacient que s'acabava amb el bon temps. Aleshores s'obria i l'inàguravem amb un dolç postre de maduixes amb sucre sota el sol de primavera. Era un moment important on s'obria una llarga temporada de jocs i corredisses a l'aire lliure. Jugant entre sol, ombres i colors. Aquell pati me l'estimava molt, i es conserva intacte, com un somni, dins els records d'infància. Deu ser per això que un pati se'm fa sempre tant i tant especial.