B/N

El món de la fotografia va viure llargues decàdes en blanc i negre. El luxe del color va tardar en arribar i estendre's pels negatius i les copies fotogràfiques. El blanc i negre, per la gent d'avui, és un joc de colors antic i càduc. Aquest joc senzill entre dos colors, d'extremada puresa, l'associem a unes èpoques passades, al món de la fotografia antiga. Veuríem antinatural una fotografia antiga en colors. Sembla com si els ulls de la gent d'aquella època haguessin viscut sense conèixer els colors. Com si l'entorn acolorit amb que observem el món no hagués existit fins fa quatre dies.

I es que quan algú parla d'èpoques antigues, de les històries dels avis, el cervell, recrea imatges en blanc i negre. Posar-hi colors sembla un esforç mental suplementari.

EL MIRALL AMIC

Ens coneix i ens estima. És el nostre mirall habitual, el que ens veu quan ens llevem, quan anem deixats o quan ens mudem. Davant seu no ens fa vergonya despullar-nos. A ell li confiem les nostres intimitats convertint-lo en un punt de trobada amb nosaltres mateixos. Ens suavitza els nostres defectes i ens realça els nostres punts bonics. És un mirall que ens compren.

Ell és diferent a aquests altres miralls desconeguts amb que, esporàdicament, ens hem d'enfrontar. Aquells miralls massa parcials o, fins i tot, un pèl desconfiats perquè no ens conèixen. Miralls que mostren una cara de nosaltres mateixos semblant però diferent, potser massa real.

Per sort, a casa, sempre ens espera el nostre mirall disposat a reflexar-nos de manera més amable. És el mirall amic.

CREUANT-NOS

Creuant-nos amb aquell que conéixem i que saludem però ja fa temps que no hi parlem. Creuant-nos amb aquella persona que ens sona no sabem de que i que saludem no fos cas que quedessím malament. Creuant-nos amb aquella persona que conéixem de creuar-nos moltes vegades i que ja no sabem si saludar només per això. Creuant-nos amb aquella persona incòmoda que no voldriem saludar i que intentarem evitar. Creuant-nos...

Quan anem pels carrers, els protocols per saludar en els creuaments entre persones són complicats. Però ho són molt més quan ens trobem en llocs que són, al mateix temps, un poble gran i una ciutat petita.

PRIMAVERA

Els homes del temps, desde la capsa televisiva, sempre tenen cronometrada l'arribada de les estacions. Fa uns dies van anunciar que la primavera arribaria exactament divendres 20 a 3/4 d'una del migdia. Com si tots plegats haguessim concertat una cita amb la primavera. Esperant nerviosos aquell minut concret per veure-la passar i que, d'un moment per l'altre, canvies el temps al nostre voltant.

ÀLIGUES

Les àligues de l'edifici de Can Jorba, a Manresa, presideixen l'edifici dels antics magatzems comercials. Com un símbol de modernitat, van ser col·locades protocol·làriament a l'entorn del rellotge que tant cops hem mirat. Mai no perden el seu posat altiu i majestuós. Desde les alçades art decó guarden aquest edifici símbol d'un imperi comercial ja caigut. Ara que Can Jorba ja no és un formiguer on poder anar comprar de tot, les àligues, no han volat enllà i continuen fidels al seu castell. Desde aquesta tribuna privilegiada de la ciutat vigilen, amb tot detall, el progrés i el pas del temps. Si, ens observen...

CAMINS

Per recorrer la vall es creuava el riu per on es podia. Fins que va arribar el tren i, aleshores, un pont travessava de manera més còmode el curs d'aigua. Després va arribar el cotxe i, amb el camí convertit en carretera de revolts va arribar un nou pont. Però la carretera podia ser millor i una nova carretera va jubilar el vell pont de cotxes i el del tren, que ja no passava per la vall. Però calia un recorregut més recte, més ràpid, directe i apte per velocitats més altes, de manera que es va contruïr un nou pont més llarg i alt que, de nou, feia petit i obsolet el pont anterior.

Les carreteres poden ser molt noves però els camins són molt antics. El que ahir van ser vies romanes avui són autopistes. Vies de comunicació que es superposen, com estrats de terra, desde temps passats.

TRANSÈQUIA

La Sèquia neix i s'independitza decidida del Llobregat a Balsareny. Antiga però encara ben vigent, llegendària però encara ben present, la Séquia és enginyeria medieval aparentment senzilla però altament sofísticada.

Passant entre muntanyes, boscos i runams salins es deixa caure discretament fins al pla de Bages. Al pla, la Sèquia, avança sinuosament com una serp d'aigua per el paisatge suau. Resseguir la Sèquia pel pla de Bages és la millor manera de conéixer aquest paisatge que sobreviu entre carreteres i polígons industrials. Un ecosistema pla de grans conreus de secà que, a les portes de la primavera, es converteixen en catifes de verd. Un mar de conreus que és esquitxat per petites illes de bosc que acaben construïnt la identitat d'aquest espai rural.

I mentrestant, la Transèquia, acompanya el curs de l'aigua regalant història, paisatges i esforç recompensat.

TELERS

L'espia es passeja entre cintes i telers. La industria de la cinteria, feta museu, es redescobreix al Museu de la tècnica de Manresa. Telers Jacquard, tarjetes perforades, agúlles, pedals o llançadores són paraules que eren molt presents i que formen part d'una època en que la indústria téxtil era majoritària a la ciutat. A la Manresa actual, aquestes paraules, han quedat relegades a curiositats del passat.

Observant, per primera vegada, un teler jacquard faig memòria i recordo com l'àvia m'explicava el funcionament d'aquest tipus de màquina. Escoltant, sense entendre-la massa, tots els detalls del teler i el procés per arribar a fer cintes i mocadors a sederies Balcells. Ara, anys més tard, la fàbrica Balcells s'ha convertit en conservatori i la música dels telers ha estat substituïda per la dels intruments músicals. I amb el teler aturat davant meu començo entendre el que l'àvia m'explicava.

WHISKYN'S

Tinc l'escalfor d'un dia de maig i flors que fan estiu, tinc la tardor desada al calaix... Tinc tantes coses...

.

Paraules i poesia embolcallada de notes pop sonen en un dia assolellat. A la platina, el cd, roda ràpidament reproduïnt cançons dels Whiskyn's just quan, aquests, anuncien que aviat deixaràn de rodar. Una pausa indefinida que té gust de final no declarat.

Reuneixo els seus discos per escoltar-los de nou. Les lletres i les notes s'enganxen un altre cop dins el meu cap. Tonades i paraules que van i venen, que canto per casa i xiuxiejo al carrer. A la televisió del 2n 2a, els Whiskyn's, se'n van oportunament amb el clip d'una de les seves darreres cançons: Cada cop que te'n vas.

Cada cop que te'n vas el meu pis es queixa perquè et troba a faltar. ... Cada cop que te'n vas l'estómac se'm fa tan petit i el llit tan gran...

CONVERSES

Dues dones conversen tot caminant...

Dona 1: Aquest dilluns no vaig poder veure Ventdelplà

Dona 2: Tranquila amb el resum del dia abans et poses al dia de seguida. Peró no va passar gran cosa de nou em sembla.

Dona 1: A mi l'actor que m'agrada molt és el Lluís Marco, el que feia de metge en aquella altre série, ara no recordo quina. El que fa d'arquitecte ara a Ventdelplà.

Dona 2: Si que ho fa bé. Per cert, es veu venir d'una hora lluny que s'acabarà embolicant amb la Teresa.

Dona 1: Vols dir???

Dona 2: I tant, claríssim! I quan estiguin embolicats aleshores... pam! Tornarà el David!

Dona 1: Bahhh! O potser si, ves a saber, es que ja no saben que inventar-se aquests guionistes!

Converses de carrer caçades involuntàriament al vol per l'espia.

CONTRALLUM

Teulades, baranes i antenes es converteixen en figures negres a contrallum. La llum va de baixa i les cases es converteixen en siluetes anonimes. Però hi ha perfils inconfusibles, com el del campanar de la Seu, que no perden la identitat.

PIRINEUS

És el moment de començar a treure's la jaqueta, agafar la càmera i sortir. Entretemps que ens fa díficil triar que ens posem. Els vespres i els matins són freds però els migdies evidéncien que el final de l'hivern és proper. Migdies de sol clar, com avui, ens anuncien la primavera.

Cal trobar una bona alçada per espiar de manera privilegiada els paisatges canviants. Els camps recuperen el verd, ametllers florits que deixen anar els pètals al vent. De lluny, muntanyes ben cobertes de neu. Vull jugar a conèixer les muntanyes i les serralades però no en sé. Avui, els Pirineus, blancs i enlluernats, semblen més propers.

MAR

Amagat entre les cases el busco fins que, al fons d'un carrer en perspectiva, el veig. El mar. Després de mesos de no veure'l, acostar-s'hi, representa un redescoberta, una retrobada que sembla rememorar aquella primera trobada amb el mar que no recordo.

Avançant, les cases baixes queden enrere i el mar a davant, inmens i infinit com sempre. Una mica encrespat i amb els mil reflexos del sol. Per sobre la franja marró de la sorra, el blau marí, és un estrat de color que es troba, a l'horitzó, amb el blau del cel.

COMBAT

Durant la tarda, el combat entre el dia a la nit pren un nou caire. A la tardor la lluita diària la guanyava progressivament la nit fent els dies cada vegada més curts. Però desde Nadal, lentament, el dia va guanyant posicions i les tardes cada dia són una mica més llargues i lluminoses. La lluita entre el sol i la lluna no té mai fi en aquest inmens ring astronòmic.

La dita diu que per Nadal un pas de pardal i pel març un pas de...?