Amagat entre les cases el busco fins que, al fons d'un carrer en perspectiva, el veig. El mar. Després de mesos de no veure'l, acostar-s'hi, representa un redescoberta, una retrobada que sembla rememorar aquella primera trobada amb el mar que no recordo.
Avançant, les cases baixes queden enrere i el mar a davant, inmens i infinit com sempre. Una mica encrespat i amb els mil reflexos del sol. Per sobre la franja marró de la sorra, el blau marí, és un estrat de color que es troba, a l'horitzó, amb el blau del cel.
2 comentaris:
mirar la foto és com mirar el cel, sembla infinit!
Un blau de pau infinit.
Publica un comentari a l'entrada