LLÀGRIMES DE LLUM

Una nit d'agost, busquem la foscor, ens allunyem d'una llum que no ens deixa veure els boscos d'estrelles. I en el cel, busquem trobar-nos amb les llagrimes de Sant Llorenç. Estels fugaços, antic traç de la cua d'un vell cometa que va passar, prop del planeta blau, en el passat.

Enmig de la foscor mirem amunt en el silenci de la nit, només trencat per el so d'alguns insectes, i amb aquell horitzó nocturn ens fem petits. Un inmens sostre d'estrelles, punts de llum més enllà de tot el que coneixem que ens fan preguntar-nos qui som, d'on hem sortit i encongir-nos davant de tot allò tant gran i desconegut. Donant voltes al misteri de la vida, de tant en tant, arriba un estel fugaç, per sorpresa. Línies brillants que apareixen i desaparèixen passant inevitablement de llarg, amb ràpidesa, com una metàfora de les nostres vides. Llagrimes de llum on, tal com mana la tradició, hi cavalquem els nostres somnis i desitjos.