21.8.11

NIT I DIA A VENÈCIA

Arribar a Venècia de nit és veure una ciutat diferent a la que es veu quan surt el sol. El transport públic amb barca és mig buit i els palaus del gran canal suren damunt l'aigua enfosquits, només amb la llum d'algún fanal. Un trànsit aquàtic de baixa intensitat i uns carrers pràcticament buits. Passejant amb el silenci de la nit per els carrers venecians s'observen amb més detall aquests antics palaus escampats per tota la ciutat. Molts amb els finestrals tancats, buits. A d'altres palaus s'hi sumen els baixos plens d'humitat, les parets mig escrostonades i un aspecte general de mig abandonament.

Davant aquest paisatge decadent ens podem imaginar quines històries passades s'amaguen darrere les parets dels finestrals dels casals i palaus flotants de Venècia. Històries que s'idealitzen i que es poden imaginar plenes d'esplendor i de riquesa, amb el protagonisme de les persones que van aixecar aquesta ciutat plena d'art i de bellesa. Que se n'ha fet de tota aquella gent, de les families, de l'empenta, de tot aquell potèncial que havia viscut en aquells casals?

El dia arriba i reflecteix l'encant de l'art i l'arquitectura de Venècia damunt l'aigua, però sobretot reflecteix l'avui decadent de la ciutat. Una ciutat que els turistes massifiquem de manera exagerada. Un aparador artístic, díficil de mantenir i rehabilitar, reconvertit en decorat turístic on s'hi representa el monument a un passat gloriós que ja no té contínuïtat. Visitants que arriben i recorren amb presses la ciutat, com si sàpiguessin les profecies que anuncien l'enfonsament de Venècia, en un futur, per la pujada del nivell del mar i els febles fonaments de fusta que suporten la ciutat. Ara, però, la realitat de la ciutat es centra en el seu carpe diem turístic del que podria arribar a ser, salvant moltes distàncies, l'Atlàntida de l'Adriàtic.