Un dia de primavera. Desde el mirador de la torre Santa Caterina, Manresa és una miniatura gegant. Un mar de construccions on hi sobresurten els seus turons, les seves esglésies i els seus edificis més coneguts. La ciutat sembla llunyana i propera a la vegada.
.
Diu la dita popular que Manresa és un poble gran i una ciutat petita al mateix temps. Potser si, potser no. Potser es que ara, en realitat, hi ha dues Manreses. Aquella Manresa de poble gran, arrelada, la de sempre i els de sempre, on tothom es coneix. Una Manresa que cada vegada es va fent més petita. I la Manresa ciutat, que es va fent gran i, al mateix temps, més dispersa i impersonal. Una Manresa canviant que viu desconnectada de la de sempre. Dues Manreses cada vegada més allunyades.
.
Els miradors reals esdevenen espais de reflexions personals, que trobareu encertades o equivocades, sobre la ciutat. Perquè el 2n 2a, també és un mirador virtual sobre la ciutat.
2 comentaris:
Una ciutat amb el millor esperit de un poble.
Jo soc de les que sempre diuen "és un poble" "on tothom ens coneixem".
És difícil parlar amb algú d’aquí que no tinguem amistats comunes i, de vagades, algun familiar...
Aquest fet, de vagades, carrega... altres, et deixa indiferent.
Sigui el que sigui, és el que hi ha, per bé o per malament.
Publica un comentari a l'entrada