CAMPANES

El so horari de les campanes s'escampa amb disciplina en el silenci de la nit. El campanar es fa visible sonorament dins la foscor de les primeres hores del dia. I entre els somnis de la nit, de tant en tant, escolto algunes campanes, segueixo quarts i hores que van construïnt un recorregut de matinada. Mig endormiscat, sense molestar, aquest campanar antic i estimat, es converteix en un acompanyat fidel de la nit.

MANRESA: CIUTAT O POBLE

Un dia de primavera. Desde el mirador de la torre Santa Caterina, Manresa és una miniatura gegant. Un mar de construccions on hi sobresurten els seus turons, les seves esglésies i els seus edificis més coneguts. La ciutat sembla llunyana i propera a la vegada.

.

Diu la dita popular que Manresa és un poble gran i una ciutat petita al mateix temps. Potser si, potser no. Potser es que ara, en realitat, hi ha dues Manreses. Aquella Manresa de poble gran, arrelada, la de sempre i els de sempre, on tothom es coneix. Una Manresa que cada vegada es va fent més petita. I la Manresa ciutat, que es va fent gran i, al mateix temps, més dispersa i impersonal. Una Manresa canviant que viu desconnectada de la de sempre. Dues Manreses cada vegada més allunyades.

.

Els miradors reals esdevenen espais de reflexions personals, que trobareu encertades o equivocades, sobre la ciutat. Perquè el 2n 2a, també és un mirador virtual sobre la ciutat.

LES CARAMELLES, UN SOMRIURE DE PRIMAVERA

Són aquells dies en que melòdies senzilles i alegres bufen pels nostres carrers. Les caramelles són un néixer de nou, són el florir de la vida. És emocionant adonar-se que el món gira ràpid però, que al mateix temps, les persones sabem aturar-nos en les coses senzilles. I que per celebrar la Pasqua, o el bon temps, només ens cal posar-nos a cantar i ballar. Sortir al carrer somrient al sol i a la vida. Unir-se gent de tota mena i de totes les edats recorrent carrers i camins per fer de les caramelles un clam, un himne que es converteix en un somriure de primavera.

Caramelles fotogràfiques, Àlex Gómez per Manresainfo.cat:

Caramelles a Callús / Caramelles a Sant Martí de Torruella

INSTANTS DE SETMANA SANTA

Les pedres de la Tarragona antiga en són testimoni. Cada any, les processons envaeixen els carrers de nit i ho envolten tot d'una aura de misteri de silenci gairebé absolut. La foscor i l'austeritat dels penitents, de les "papòtes" que amaguen la personalitat, dels cops secs dels tambors i les llances, la llum tènue de les espelmes. Un anar lent i solemne que porta senyal de dol. Però abans de les processons hi han els preparatius, el deixar-ho tot a punt. L'anar i venir de persones, el portar els passos i les imatges, els curiosos que passejen. Tot plegat en una tarda de primavera anuncia les ganes de sortir al carrer.

I com sempre l'ull fotogràfic es posa a treballar buscant els moments, les persones, l'abans i el després. Tot plegat per plasmar l'estètica especial de la setmana Santa Tarragonina. Uns instants fotogràfics que han trobat el seu espai al traster fotogràfic.

Traster fotogràfic: Processó de Divendres Sant a Tarragona

DIUMENGE DE RAMS

La tradició i la bonaça sempre han fet d'aquest diumenge un dia especial. És el certificat de la fi de l'hivern i una porta, oberta de bat a bat, cap a un llarg cicle de bon temps. Un canvi d'etapa dins el cicle vital. Un dia d'estrena i lluïment per als vestits nous, una florida d'esperança i de somure. Hi han hagut molts diumenges de rams però, siguin com siguin, sempre tindràn en la ment una imatge de ser un dia de cel blau i net, amb un sol clar i resplendent. El moment de llançar-se al carrer, de començar de nou i revisitar el color dels palmons, del llorer i l'olivera, la lluentor dels daurats i l'elegància del vellut dels Armats. Un aparador de tradició que es fa viu i canviant. El diumenge de rams és un portal esplèndid de primavera.

Enllaç: Diumenge de Rams a Manresainfo.cat ( Fotografies Àlex Gómez Ribera )

EL SILENCI DE LA NEU

Cau la neu i qualla, mica en mica, el silenci. Les volves es confonen amb el cel blanc i grisós. La neu  porta el silenci, la pau i, sense fer soroll, va pintant discretament les formes. Desde el niu, escolto aquest silenci de la neu, aquest caure mut però efectiu que vincla les fulles i les branques i els dóna noves formes. Lluny, ben lluny, dels títulars de carreteres tallades i escoles tancades.

Demà, si el sol ens ve a veure, el silenci es trencarà amb el dring dels regalims d'aigua. Petits dolls líquids que certificaràn que, aquest blanc de puresa, es va desfent i que tot recupera el seu color.

ALGUAIRE

Enmig d’un plana de ponent s'hi troba, aixecant el vol, l’aeroport d’Alguaire. Un joc de volums discret, envoltat de camps de cereals.

.

El nou aeroport és una construcció disposada a conjuntar-se amb el paisatge. Amb una torre de control aèri que combina intencionadament el marró, el verd i l’ocre. El marró dels camps conreats, el verd de primavera amb els cereals germinant i l’ocre daurat del juny, quan la collita és a punt d’arribar.

.

L’aeroport neix amb vocació de ser un camaleó arquitectònic.

LLUM

El vint-i-u de febrer quan esclata l'ametller, ve de Montserrat la Llum de Manresa a girar el rumb. Penetra al Carme i tota la gent commou. Un globus fulgent travessa la nau fins la clau, aquell prodigi del cel, dissipa del cors el gel.

Ramon Albareda, Auca de la llegenda de la Llum

2

Els tràfecs del dia a dia m'han fet oblidar que, aquests dies, fa 2 anys que vaig instal·lar-me al 2n 2a. No he preparat res, només celebro que puc continuar venint per aquí, a matar una mica el cuquet de la creativitat, anant més enllà del simple present, amb les paraules i les fotografies que vaig penjant per aquestes parets virtuals.

.

Com sempre penso coses per fer i desfer. Redecorar, una vegada més el 2n 2a... O amoblar i complementar aquests espais de nous elements que veig a casa dels altres. Facebook, Delicious, Myspace, twitter, twitxr, tumblr. Andròmines tecnològiques que veig per tot arreu i que, excepte el Facebook que ja tinc, no se ben bé perquè serveixen. Crec que deu costar mantenir-les un cop les tens. Perquè això potser és com les vitrines, que com més les omples més feina tens a treure-hi la pols.

TRAGINERS

Els traginers s'han deixat veure per els carrers de Balsareny. Ha estat un diumenge d'hivern amb un vestit de primavera. Sortint el carrer, tot fent un homenatge a un passat traginer que avui es mostra amb orgull. I com tantes vegades amb l'objectiu fotogràfic a punt, enmig de la vida que es mou, captant les mirades, els somriures i les expresions de la gent i de la festa.

Galeria fotogràfica Els Traginers a Manresainfo ( Fotografies Àlex Gómez Ribera)

BOSC

El bosc és un espai salvatge, sense límits, sense regles. Un espai indefinit de natura que sovint sen’s fa desconegut i temible. És per això que fent una passejada per l’interior del bosc ens hi podem trobar la caputxeta anant a casa l’àvia, la rínxols d’or trobant una casa misteriosa, els barrufets i el seu poble construït amb la típica arquitectura del bolet o la blancaneus i els set nans, entre d’altres.

El bosc, espai de misteris amagats. És allà, entre arbustos i arbres, on fem creixer la nostra imaginació. El bosc és font d’inspiració de contes i històries que fa temps que formen part de la nostra literatura popular.

SOL

Manresa és aquell lloc on el sol es lleva per Bufalvent i s’adorm per Collbaix. De bon matí, el sol, grimpa matiner per els penya-segats que voregen el Llobregat i, desde els fanals encara encesos de Bufalvent, comença a il·luminar la ciutat. Lentament, es va enlairant fins al punt del migdia. Després, decau lentament durant la tarda i la seva llum es va apagant. Al final del dia, el sol, s’amaga darrera Collbaix per adormir-se en el llit de conreus de la Segarra.

El viatge del sol és universal però particular.

BASAR ASIÀTIC

Milers d’objectes s’acúmulen en poc espai. Hi ha una mica de tot i massa de res, és un laberint de passadíssos carregats d’articles diferents que recorrem buscant allò que volem. Al fons de tot, uns ulls aisàtics, observen constantment els nostres moviments.

Els basars asiàtics, un calaix de sastre lluny del romanticisme dels basars àrabs o del tecnícisme dels basars d’electrodomèstics. Un nou concepte de basar, amb productes dubtosos, fruit de la globalització i que pren força, rebentant preus, en el nostre present comercial.

LA SEU ( i 2 )

La Seu s’aixeca orgullosa d’haver sobreviscut a guerres i revoltes. Conscient de ser el darrer temple gòtic d’una ciutat que, fins als anys 30, conservava uns quants temples medievals igualment importants. Un temple auster però amb l’elegància pròpia de l’arquitectura gòtica.

De l’edifici, l’element que més en sobresurt, és el campanar. Els seus llargs finestrals són uns ulls que observen l’evolució de la ciutat i el pas dels segles. Un far sonor, un guardià que marca els quarts i les hores des d’antic.

En dies especials és quan el campanar, i el seu cor de campanes tocant al mateix temps, prenen tota la seva dimensió. És aleshores quan el so de les campanes són els protagonistes de la banda sonora de carrers i places. Una música constant i desordenada , però molt solemne, que crida a festa i a dies importants.

Dies importants amb que relaciono els meus primers records sobre la Seu. Uns records amb el so intens de les campanes del diumenge de festa major, amb aquella missa plena de rituals i músiques solemnes que m’impresionaven. Amb la Seu plena de gent i amb la llum càlida i brillant dels vitralls de colors. I a fora, a la baixada, els gegants i els nans esperant el seguici per fer la cercavila i la ballada de la plaça Major.

Els referents personals canvien, o es transformen, però, dins d’aquest apartat, la Seu hi contínua conservant un lloc constant i especial.

LA SEU ( 1 )

Amb el pas dels anys, per un mateix, la ciutat es va fent petita i poc especial. Però en canvi, la Seu, símbol monumental de Manresa, encara conserva una grandesa que la fa sobresortir.

La Seu és la lluita i l’ambició d’un ciutat que volia fer coses grans. El seu nom representa el desig de ser la seu d’un bisbat que, finalment, va passar de llarg.

Sempre he vist la Seu com un imponent castell de pedra sortit d’un conte clàssic que representa, al mateix temps, el principi i el final de Manresa. El principi històric on s’hi amaguen els origens de la ciutat. Però també el principi i el final de la Manresa urbana. La Seu és la frontera entre aquests espais urbans i rurals. Només un petit enllaç, la baixada de la Seu, lliga aquest temple amb la ciutat. Un lligam que sembla fràgil, com si, en qualsevol moment, s’hagués de trencar i la Seu se n’anés lluny, a la deriva o a correr món, tal com imaginava un bonic conte de Lluís Calderer.

MANRESA

Buscant Manreses que no existien. Imaginant Manreses que no eren possibles, inventant-les, construïnt-ne miratges que no portaven enlloc. Ara ja no cal buscar més. La realitat s’imposa i la frustració es converteix en la naturalitat dolça de trobar-se al lloc on s’ha nascut. Sense fer-ne crítiques buides, simplement cal veure-ho tot tal com és.

I malgrat les paraules prèvies, el 2n 2a, també és Manresa i obre una finestra de reflexió amb vistes a la ciutat.

DESFENT MALETES

Un nou viatge no m’ha deixat aturar-me una temporada al 2n 2a per explicar-vos aspectes i detalls d'allò que m’envolta. Però, ara, enmig del fred de gener, cal tornar a casa. Desfaig les maletes i començo a deixar entreveure totes aquelles coses que he anat recollint i tinc ganes d’ensenyar-vos: paraules, imatges, sensacions i nous punts de vista.

Com sempre, espero que us agradi