El meu carrer no és una canço d'en Serrat, simplement, és el carrer on visc. No té gran cosa d'especial però de qualsevol lloc o sensació se'n pot fer una canço. Potser molta gent podria experimentar fer, del seu propi carrer, una pròpia canço. És facil identificar-se amb els sentiments o els carrers fet canço. Tornant al meu carrer, cada dia sembla igual però sempre té aquelles coses que, de tant en tant, el fan una mica especial per un mateix. Com aquell senyor gran d'un primer pis, amb problemes respiratoris, que es passa tot l'hivern tancat i barrat hermèticament a casa amb les persianes baixades. No surt mai de casa però quan arriba el bon temps surt al seu balcó assolellat a gaudir de propines d'aire lliure. Cada any, quan canvia el temps, espero el moment de saber si tornarà a sortir al balcó.
Avui ha fet un matí assolellat i ell era al balcó, victoriós d'haver superat un altre díficil hivern, saludant als coneguts del carrer. Quan he passat per sota el balcó ens hem saludat amb un bon dia.
3 comentaris:
Es bonic compartir un bon dia amb els veins.
Ostres! No sé com he vingut a parar en el teu bloc. Enhorabona! Està molt bé!
A mi, els dies com descrius, em fan anar pel carrer com si passeges pels núvols; com si trepitges cotó ... l’energia del sol i la temperatura em fa sentir com si tot el meu cos respirés a l’hora a través dels porus de la pell ... quina sensació més bona!
Publica un comentari a l'entrada