El vent juga amb nosaltres. Empeny i corre sense saber per on vindrà ni per on se'n anirà. Com el temps, sen's escola entre les mans i ens fa sentir petits. Un joc de sorpreses aparentment inofensiu. Invisible, ens sorpren amb força entre les cases com si el vent fos aigua i els carrers embuts. Tant es fica en contra nostra impedint-nos avançar com ens empeny per darrera ajundant-nos a tirar el nostre cos endavant. I tot sembla un joc divertit fins que el vent bufa de manera dramàtica. Obrim els ulls perquè ens sembla increïble que aquí el vent es torni perillós i traïdor.I esperar el demà, com un premi, quan el vent ens haurà deixat un cel blau i net. Però aquesta vegada la blavor infinita i radiant del cel semblarà una mica trista. Aquesta vegada el cel s'ha endut massa coses i ha deixat buits massa dolorosos.
1 comentari:
Amb el teu escrit m’has fet recordar la imprudència que vem cometre dissabte un grup d’amics. Vem pujar al Montcau, encara no entenc perquè no vem girar cua.
Els últims metres van ser dramàtics per la força del vent i, passat el “mal trago”, el ridícul de la situació: tots cinc estirats a terra abraçats amb un braç al “monòlit” i l’altre amb el company/a. Espera’n que afluixes el vent per baixar, inconscients!
Publica un comentari a l'entrada