El so de les seves campanes marcava el ritme del barri. La gent sabia trobar el campanar entre els estrets carrers del barri. Un campanar senzill i auster, gairebé descarregat d'elements decoratius. Una torre de referència on de nit, deien els veïns, es sentia una òliba fent companyia a les campanes..
Avui, les campanes han desaparegut i la torre es pregunta trista quin és el seu sentit, quina és la seva raó de ser. Preguntes existencials d'un campanar que l'han deixat mut. El campanar, amagat entre cases altes i carrers estrets, va quedant amagat. Només desde alguns terrats i teulades encara és fa present. Cada vegada menys gent que passa pels voltants se'n recorda que existeix. Sense les campanes amb que es feia sentir, cada vegada menys gent aixeca el cap per observar-lo. Un campanar mut que, desde les alçades, es va enfonsant en l'oblit.
4 comentaris:
Aixo es a la plaça infants?
És com un cos sense ànima,
uns ulls sense vista,
un nas sense olor,
unes mans sense tacte,
una boca sense paraules ...
Les campanes ens donen informació!
Quan es queden mudes,
no sabem, com sabíem
sentint el seu so,
ja sigui l’hora, les alegries,
l’alarma, fins i tot el dolor!
És el campanar de l'esglèsia/auditori de Sant Francesc, oi?
Correcte, és el campanar de Sant Francesc!! Un punt per l'Àdria! Hehe.
Àlex
Publica un comentari a l'entrada