CARRERS MULLATS

L'ombra de l'espia és dibuixa pels carrers molls. Una ombra de nit, allargada i misteriosa. La pluja cambia els punts de vista habituals. Caminar camuflat sota la tela del paraigües, observar el terra moll i lluent... Els fanals es reflexen en un terra que es fa mirall. Els pocs punts de llum descobreixen la cortina de pluja fina caient per sobre de la negra nit.

Els carrer mullats són buits i escortats per botiguers resignats a conformar-se, tal com diu la dita, amb calaixos eixuts. I una remor de gotes caient sobre el paraigües es barreja amb el soroll de cotxes llunyans i veus passatgeres.

Quan plou, l'escenografia urbana canvia i tot sembla diferent, com si el nostre entorn s'hagués convertit en el plató d'una pel·lícula sinistra.

CAFÈ

Un racó especial, un cafè i, sobretot, una bona conversa. Una conversa tranquila i neta. Sense presses, com si el rellotge i les obligacions perdessin el seu valor. Parlant de nosaltres, de tot i de res. Fent i desfent el món al voltant d'una taula i tasses de cafè.

Fem un café?

EL CAMPANAR MUT

El so de les seves campanes marcava el ritme del barri. La gent sabia trobar el campanar entre els estrets carrers del barri. Un campanar senzill i auster, gairebé descarregat d'elements decoratius. Una torre de referència on de nit, deien els veïns, es sentia una òliba fent companyia a les campanes.

.

Avui, les campanes han desaparegut i la torre es pregunta trista quin és el seu sentit, quina és la seva raó de ser. Preguntes existencials d'un campanar que l'han deixat mut. El campanar, amagat entre cases altes i carrers estrets, va quedant amagat. Només desde alguns terrats i teulades encara és fa present. Cada vegada menys gent que passa pels voltants se'n recorda que existeix. Sense les campanes amb que es feia sentir, cada vegada menys gent aixeca el cap per observar-lo. Un campanar mut que, desde les alçades, es va enfonsant en l'oblit.

MANDARINA

Pell fàcil de treure i grills fàcils de separar. Jugar muntant dibuixos o fent casetes amb els grills. Gotes que perfumen amb una inconfusible olor cítrica. Textura suau i fresca que es desfà dins la boca. I aquest to viu que comparteix amb la taronja. Les mandarines omplen de color les postres d'hivern.

VENT

El vent juga amb nosaltres. Empeny i corre sense saber per on vindrà ni per on se'n anirà. Com el temps, sen's escola entre les mans i ens fa sentir petits. Un joc de sorpreses aparentment inofensiu. Invisible, ens sorpren amb força entre les cases com si el vent fos aigua i els carrers embuts. Tant es fica en contra nostra impedint-nos avançar com ens empeny per darrera ajundant-nos a tirar el nostre cos endavant. I tot sembla un joc divertit fins que el vent bufa de manera dramàtica. Obrim els ulls perquè ens sembla increïble que aquí el vent es torni perillós i traïdor.

I esperar el demà, com un premi, quan el vent ens haurà deixat un cel blau i net. Però aquesta vegada la blavor infinita i radiant del cel semblarà una mica trista. Aquesta vegada el cel s'ha endut massa coses i ha deixat buits massa dolorosos.

DE VISITA

Tot i que durant molts dies no es vegi gaire activitat pel 2n 2a, el cert, es que vinc de pas gairebé cada dia. Passejo silenciosament per la catosfera tot visitant els veïns més propers. I vaig anar a veure en Saül que, com sempre, escrivia el seu bloc sense fulls. En Saül tenia un profund debat muntat a casa tot plantejant si el Facebook, la xarxa social de moda, jubilaria els blocaires.

Més enllà de debats i opinions, allà, hi vaig trobar una original il·lustració que parla sobre els blocaires. M'ha agradat, i he decidit penjar-la en una de les parets virtuals del 2n 2a.

REDESCOBERTA

Durant la guerra del Francés la ciutat va cremar. Els manresans van reconstruïr ràpidament la ciutat. Una reconstrucció de mala qualitat per sortir del pas i tirar endavant. Així, a través de construccions i reconstruccions, la ciutat antiga és una acumulació caòtica de parets fang amagades sota els arrebossats.

Però en els baixos i els primers pisos d'aquestes cases encara es conserven les parets, els estrats, de la Manresa medieval prèvia a l'incendi de fa 200 anys. Cases de parets nobles de pedra que s'amaguen sota capes d'altres materials. Algunes rehabilitacions redescobreixen, sota els arrebossats, aquestes velles i belles parets de pedra medievals. Les mateixes parets però amb textura de pedra redescoberta.

I hi han parets que, més enllà de la pedra, amaguen agradables sorpreses. Una finestra típicament medieval ha reaparegut silenciosament amagada sota altres materials. Una finestra situada en un carrer complicat i poc transitat: el carrer Beates, vora el carrer Sant Miquel.

.

A pocs metres i a la mateixa casa, sobre l'arc del carrer del Botí, se'n conserva una d'igual. La que fins ara semblava l'única finestra medieval doble o geminada de la ciutat. No era cert, ningú s'en recordava, però la finestra tenia una germana bessona a tocar, oblidada en el temps.

BOLET DE MODA

Raviolis amb crema de ceps, canalons farcits de ceps, amanida de ceps, conill acompanyat amb ceps. Espiant les cartes del restaurants observo que el cep és el bolet més repetit. D'un temps cap aquí, en tota carta mínimament elaborada sovint s'hi troba el que sigui amb ceps. Serà una tendència culinaria? El cep és el bolet de moda?

CINE

Conduïnt per una carretera àmplia i recta. Travessant un paisatge pla i inmens. Observant un capvespre canviant i infinit. Escoltant una música interessant a la ràdio. El camp de visió desde el cotxe sembla una pantalla de cine. Com si allò fos el final d'una pel·lícula romàntica i en qualsevol moment, enlloc de cartells de destinacions i kilòmetres, haguessin d'aparèixer els títols de crèdit davant nostre.

MADE IN

No se sap ben bé com ni ben bé quan alguna llavor de tomaquet va arribar a una torreta del balcó. I un cop arribada, va néixer i créixer una petita tomaquera. Coses de llavors que van i venen. El següent any va tornar a nèixer una altre tomaquera i des d'aleshores, com una tradició, cada any amb l'arribada del fred arriba una tomaquera que se'n va en el temps de primavera.

.

Durant el temps que ocupa la torreta, talment com una intrusa entre d'altres plantes, sempre regala algún tomaquet. Petit, verd i amargant. Una amargor que es veu compensada per la il·lusió de collir-lo un mateix i posar-lo a l'amanida. Agraïnt l'esforç de la petita planta per donar algún fruit. Imaginant tenir un hort pròpi al bell mig de la ciutat. I sentint l'orgull de tenir un tomaquet amb l'etiqueta "made in balcó de casa".

BOIRA

Aquests dies les finestres del 2n 2a divisen paisatges de fred, però entre aquestes parets virtuals estareu ben calents. Avui l'espia us porta una mica de boira, una tradició arrelada en la Manresa hivernal. El clot on ha crescut la ciutat fa que, sovint, tot es desdíbuixi sota una atmòsfera blanca que tot ho apaga i ho confón. Algúns diuen que abans n'hi havia més, i potser és veritat.

Viure sota la boira és com viure en una sala d'espera. Esperant que s'aixequi la boira i que els rajos de sol començin a obrir escletxes. Esperant si el sol arribarà al migdia o si caldrà esperar-lo fins l'endemà. Esperant un sol que redibuixa les formes i fa créixer els colors.

BARBUTS

L'espia surt en la nit de gener per recorrer els carrers d'hivern. El fred, amb molt de poder, ha prés el carrer. Són gairebé les nou i els carrers són buits. Només uns pocs, capficats i encongits, es deixen veure. Amb presses, mirant a terra i amb bufandes fins a mitja cara s'evidencien les ganes de ficar-se a casa.

El termòmetre d'agulla de l'òptica és a un grau sota zero. En canvi el termòmetre digital de la farmàcia propera no opina el mateix: 3 graus sota zero. Més enllà de discussions entre termòmetres és un fet que glaça. L'aire és tant fred i estancat que es fa gairebé irrespirable. Tot és fosc i només la tímida llum dels fanals dóna una falsa càlidesa.

Al matí els bassals seràn glaçats i les teulades i els camps tindràn una capa de gebre. I sentint el fred recordo la saviesa popular dels avis parlant de la "setmana dels barbuts". Aquella mítica setmana de gener on el fred batia els seus records glaçant-ho tot i rebentant canyeries.

BLANC

Un teló de núvols s'aixeca descobrint, de nou, Montserrat. Després del temporal la muntanya té un nou matís amb pinzellades de neu. El blanc suau i delicat s'esten pels boscos de l'entorn de la ciutat. La neu llunyana, que per poc es deixa caure sobre la ciutat, s'observa entre teulades i xemeneies. Avui, un vestit delicat i efímer de postal d'hivern vesteix el paisatge de fons. Demà serà diferent.

NOU

Temps de dies espessos. Una espessor que, durant unes setmanes, se m'ha endut lluny d'aquest espai on hi aboco trossets de vida.

I mentrestant hem deixat un any més al calaix dels records i en tastem un de nou. Guardant l'any vell deixo enrere les confusions d'un calendari anglosaxó de setmanes que començaven en diumenge i acabaven en dissabte.

Canviant calendaris noto l'il·lusió de l'any nou. Una il·lusió buida de proposits i plena del simple desig d'estrenar una cosa nova, encara que sigui tant inmaterial com un any.