2N 2A

VALOR AFEGIT: ELS BARRUFETS

2011-11-15T17:53:00.001+01:00

La temporada de bolets està sent, almenys fins ara, escassa en el naixement d'aquest fong als boscos. Un fet que afecta als barrufets i, especialment, al seu sector de la construcció. L'arquitectura dels barrufets, que té com a matèria primera el bolet, no pot assolir la demanda de nou habitatge degut a l'escassetat d'aquests. Una escassetat que afecta de ple el mercat inmobiliari barrufet, el qual, està experimentant un boom considerable gràcies al bon ritme de l'economia dels barrufets. Un increment i bonança deguts a la transformació de l'economia tradicional barrufeta, que era basada en el cúltiu de la sarsa i la seva conversió en sarsaparrella, una mena de precedent de la coca-cola coneguda com la beguda preferida dels barrufets.

Amb la transformació econòmica, els barrufets, han entrat dins el club de les economies emergents gràcies al fet d'introduïr-se en nous sectors com l'explotació dels drets d'imatge i el marxandatge dels mateixos barrufets o l'entrada en el sectors de les noves tecnologies amb la producció d'una pel·lícula sobre els barrufets en format 3D.

CA LA SAMSONA

2011-10-22T18:36:00.002+02:00

És agradable sorprendre's descobrint nous espais de la ciutat que no t'esperaves. Una sensació que transmet l'ateneu de Ca la Samsona, al barri de les Escodines de Manresa. Un local que vol ser un punt de trobada, un centre de dinamització d'activitats de diversos caires obert a la ciutat.

Però més enllà de l'ús del local és interessant centrar-se en veure on es troba físicament l'espai que ocupa l'ateneu com també el seu entorn. Un local de planta baixa amb un pati posterior que és un petit tresor i el principal signe d'identitat de Ca la Samsona. Aquest pati ens descobreix la llarga balconada natural que és, en realitat, la part antiga de les Escodines. Una balconada que avança al llarg d'aquest barri i acaba al barri del mateix nom, La Balconada. Un mirador magnífic a la vall del Cardener que avui queda secretament amagat per la trama urbana de cases del carrer de Sant Bartomeu. Unes cases mig penjades sobre el riu en que, algunes, gaudeixen de discrets patis amb un panorama luxós al damunt de la Manresa històrica.

L'aparença modesta de les cases de la dreta del carrer no ens fan intuïr el que amaguen al seu darrere ja que d'aquests patis, la majoria amb l'excepció del Bar Rocío, romanen tancats fins ara. És per això que cal agraïr als responsables de Ca la Samsona que permetín als ciutadans poder gaudir i viure aquest espai obertament. Una obertura que va començar de manera púntual amb un pròleg fent els En-Ramath's, aquelles revetlles al pati durant les Enramades de les Escodines. Un acte anual que ara ha evolucionat cap a una activitat estable.

Aprofitant el bon temps, música o poesia amb el decorat real de fons de la serralada de Montserrat, la vall del Cardener però sobretot de la Seu, imponent de dia i banyada, de nit, amb un taronja intens. Un nou espai i una injecció més de dinamisme en un barri ple de personalitat com són les Escodines.

ES LLOGA

2011-10-22T17:30:00.001+02:00

Es lloga fornícula per a sants en carrer centric i comercial. D'estil rustic al primer pis d'una façana de pedra del segle XVII. Possibilitat de connectar llum elèctrica. Situada en carrer molt transitat. Ideal per a sants que busquen noves vocacions. Preu negociable, s'accepten permutes celestials.

FINAL D'ESTIU

2011-09-22T20:56:00.004+02:00

Uns espetècs de polvora i foc van començar a posar fi a l'estiu. Una nit calorósa i de catàrsi on un correfoc avançava per carrers i places transformant-ho tot. Entre el caliu, la suor i la gresca de la gent va sonar el darrer petard de tot un carregament pirotècnic. Un final de festa feliç i eufòric, però trist al mateix temps. Era l'anunci que el revolt del bon temps ja era superat i que, mica en mica, començariem a encarar la recta que ens portava cap a la tardor, l'hivern i totes les seves rutines.

Des d'aquell moment els dies cada vegada més curts pesaven més i el cos mirava d'acostumar-se mandrós a un dia a dia massa avorrit d'on se n'espera poca cosa. La calor xafogosa es començava a alternar amb dies on altíssims núvols de nata avançaven com galeres imparables en un mar de ventades fresques. Tot el que s'esperava d'aquella estació, si no havia arribat, segurament ja no arribaria i calia emprendre nous reptes i objectius

I esperava que en el proper hivern, fred i amb els carrers buits, poder recordar, com ja havia fet altres anys, aquells mateixos espais plens de gent i de foc. I tot recordant enmig del fred anar cap a aquell pic d'estiu, aquella nit extrema de calor i de foc que, com cada any, es va començar a endur el bon temps.

EL PAPER DELS GEGANTS A LA FESTA MAJOR DE MANRESA

2011-08-22T18:52:00.007+02:00

Els gegants, fets i units a la festa, tenen en la festa major de Manresa un paper secundàri i un potencial poc aprofitat. Els gegants també representen la ciutat, són un símbol festiu i de cultura popular que mereix una gran centralitat dins la festa. En canvi, gairebé sempre viuen envoltats de protocol i interpreten un paper més aviat cerimonial i institucional quan podrien anar més enllà. La festa major és gresca, contacte i participació. Uns conceptes que queden lluny per als gegants. Un paper que no els priva de ser un element de contacte i admiració per als nens però que els ha fet quedar oblidats i allunyats per altres franges d'edat. Dins la mateixa festa major podem veure un exemple totalment contrari: el correfoc. Un esdeveniment de cultura popular on la seva imatgeria, complementada amb el foc i la música, es passeja entre les multituds, a tocar de la gent, entre la gresca esbojarrada però respectuosa de joves i grans. Un espectacle multitudinari i participatiu que transforma i contagia els carrers de festa major. El correfoc i les seves bèsties han esdevingut un dels actes més estimats i que més personalitat donen a la festa major.

Els gegants també es mereixen viure la festa de maneres semblants. No són figures de passeig de dia o tarda, també poden ser nocturns i "troneres". És per això que més enllà de les necessàries cercaviles i els balls pròpis, de to més aviat cerimoniós i institucional, els gegants ( no tota la imatgeria de la ciutat) podrien ser els protagonistes de passacarrers o sortides nocturnes com les que poden veure en festes majors d'altres ciutats. Sortida o sortides, en molts casos més enllà de la mitjanit, on la gent salta i balla a tocar dels gegants. Un gegants acompanyats per orquestra o banda de música que interpreta, generalment, peces antigues i animades com antics pasdobles o marxes. Elements que arroseguen milers de persones tot fent gresca i fent els gegants populars i propers, elements implicats en la festa tot acostant-los a la gent jove i de diverses edats.

Només cal veure el seguiment que té el passacarrers de la Patum, o la sortida dels gegants de matinada per el barri antic de Tarragona durant Santa Tecla. O, dins aquesta mateixa festa, la baixada de l'àliga i altres elements de la imatgeria per les escales de la catedral. Uns actes seguits per milers de persones cantant "Amparito Torres" el pasdoble himne de les festes de Santa Tecla. O Les Santes de Mataró que van reformular-se fa trenta anys inspirant-se en altres festes majors. Dins Les Santes un dels actes principals és la "Nit Boja" que comença el "Desvetllament bellugós" moment en que els gegants surten de l'Ajuntament, prop de mitjanit, i baixen i pujen el carrer de la Riera acompanyats de la banda tocant "El Bequetero", marxa provinent de la festa dels moros i cristians, que els mataronins conèixen i canten enmig de la bogeria festiva. O el "no n'hi ha prou" quan de matinada els gegants i la imatgeria fan una ballada a plaça enmig de la multitud al so de música tradicional ballable.

Com evolucionarà tot plegat? Cal donar l'enhorabona als geganters i l'organització que, aquest any, ens deixen entreveure canvis tímids amb la Gegannit, la cercavila que el divendres al vespre recorrerà el centre de Manresa o, també, la incorporació dels gegants dels barris del Poblenou i el Xup en les dues cercaviles programades. Les idees d'aquest escrit han estat fetes sense voluntat d'atac, sense saber ni conèixer la voluntat ni l'estat del món geganter de la ciutat ni, el més important, el seu voluntariat. Simplement s'ha fet amb ganes d'exposar aquestes idees i contribuïr al debat. Perquè el debat de si la festa major és millor o pitjor no rau simplement en el nivell músical dels concerts ni en si tenim o no tenim un macroconcert sino, també, en d'altres aspectes com, per exemple, el paper dins la festa d'uns elements claus dins la cultura popular catalana: els gegants.

Per acabar l'escrit unes imatges dels gegants de Mataró protagonistes en ple "desvetllament bellugós" en la nit boja de les Santes 2011:

NIT I DIA A VENÈCIA

2011-08-21T21:57:00.004+02:00

Arribar a Venècia de nit és veure una ciutat diferent a la que es veu quan surt el sol. El transport públic amb barca és mig buit i els palaus del gran canal suren damunt l'aigua enfosquits, només amb la llum d'algún fanal. Un trànsit aquàtic de baixa intensitat i uns carrers pràcticament buits. Passejant amb el silenci de la nit per els carrers venecians s'observen amb més detall aquests antics palaus escampats per tota la ciutat. Molts amb els finestrals tancats, buits. A d'altres palaus s'hi sumen els baixos plens d'humitat, les parets mig escrostonades i un aspecte general de mig abandonament.

Davant aquest paisatge decadent ens podem imaginar quines històries passades s'amaguen darrere les parets dels finestrals dels casals i palaus flotants de Venècia. Històries que s'idealitzen i que es poden imaginar plenes d'esplendor i de riquesa, amb el protagonisme de les persones que van aixecar aquesta ciutat plena d'art i de bellesa. Que se n'ha fet de tota aquella gent, de les families, de l'empenta, de tot aquell potèncial que havia viscut en aquells casals?

El dia arriba i reflecteix l'encant de l'art i l'arquitectura de Venècia damunt l'aigua, però sobretot reflecteix l'avui decadent de la ciutat. Una ciutat que els turistes massifiquem de manera exagerada. Un aparador artístic, díficil de mantenir i rehabilitar, reconvertit en decorat turístic on s'hi representa el monument a un passat gloriós que ja no té contínuïtat. Visitants que arriben i recorren amb presses la ciutat, com si sàpiguessin les profecies que anuncien l'enfonsament de Venècia, en un futur, per la pujada del nivell del mar i els febles fonaments de fusta que suporten la ciutat. Ara, però, la realitat de la ciutat es centra en el seu carpe diem turístic del que podria arribar a ser, salvant moltes distàncies, l'Atlàntida de l'Adriàtic.

ELS QUATRE CANTONS SUÏSSOS

2011-08-14T12:30:00.003+02:00

Els paratges de la Suïsa més alpina són com aquelles imatges clàssiques d'algunes pintures realistes o de calendaris antics amb imatges d'algún paratge mundialment conegut. Paisatges on sen's fa estrany que la natura sigui la principal protagonista i la petjada humana, ben existent, hi sigui totalment secundària.

Però més enllà de la impresió de paisatge, crida l'atenció la gran diversitat suïssa present en l'àmbit linguïstic. Un fenòmen que des de l'òptica del turista català es segueix amb interès. Un país de grans diferències idiomàtiques on cada idioma és tractat com a primera llengua en el seu àmbit natural. Aquestes diferències no impedeixen a Suïssa ser Suïssa i continuar unida. De fet, aquesta diversitat, forma part de l'ADN i la personalitat base de Suïssa.
.

I és l'1 d'agost quan els suïssos celebren la seva festa nacional. Un dia que serveix per commemorar la unió de les tres primeres comunitats o cantonts que anys més tard, amb l'únió d'altres valls,formarien l'actual Confederació Suïssa. El jurament es va fer a la vora del llac dels Quatre Cantons, on cada any s'hi fa un acte oficial de commemoració. Un dels ritual de celebració, molt familiar per als catalans, és l'encesa de fogueres en prats i punts elevats de les valls. Un ritual semblant a la nit de Sant Joan i que recorda antics mecanismes d'avís i de defensa. Càlids punt de foc, propers o llunyans, que il·luminen les valls suïsses la nit de l'1 d'agost.

VACANCES AL 2N 2A

2011-08-13T21:27:00.003+02:00

.
Els carrers mig foscos cedeixen el protagonisme a un cel pintat de capvespre. Gairebé buits, amb botigues tancades i cartells de vacances. Només algún petit bar obert amb algún client fidel a la barra intentant matar el vespre. Soroll de cotxes llunyans. Dos gats, pórucs com gairebé tots, aprofiten la tranquilitat del vespre per treure el cap. Es posicionen amb elegància damunt d'una tàpia i observen mandrosament l'inactivitat que predomina a l'entorn.No fa la calor d'altres estius però s'està igualment bé aquest vespre. I m'agrada recordar, tot i l'evidència i els dies que fa, que l'hivern, ha quedat enrere. Ho esperava.
.
Una brisa suau em condueix carrers amunt i carrers avall fins que em trobo amb el carrer del 2n 2a. Un carrer canviat, algúns veïns no hi són i sembla que no tornaràn, però el 2n 2a encara hi és, intacte, tal i com el vaig deixar. I un cop més, torno després d'una llarga absència. No vull prometre res, no se si he tornat per quedar-me. De moment, em quedaré a fer unes vacances, com si fos aquell apartament d'estiu que mai he tingut. I després... no ho se.

CAMPANES

2010-08-22T21:36:00.001+02:00

El so horari de les campanes s'escampa amb disciplina en el silenci de la nit. El campanar es fa visible sonorament dins la foscor de les primeres hores del dia. I entre els somnis de la nit, de tant en tant, escolto algunes campanes, segueixo quarts i hores que van construïnt un recorregut de matinada. Mig endormiscat, sense molestar, aquest campanar antic i estimat, es converteix en un acompanyat fidel de la nit.

MANRESA: CIUTAT O POBLE

2010-04-11T19:12:00.004+02:00

Un dia de primavera. Desde el mirador de la torre Santa Caterina, Manresa és una miniatura gegant. Un mar de construccions on hi sobresurten els seus turons, les seves esglésies i els seus edificis més coneguts. La ciutat sembla llunyana i propera a la vegada.

Diu la dita popular que Manresa és un poble gran i una ciutat petita al mateix temps. Potser si, potser no. Potser es que ara, en realitat, hi ha dues Manreses. Aquella Manresa de poble gran, arrelada, la de sempre i els de sempre, on tothom es coneix. Una Manresa que cada vegada es va fent més petita. I la Manresa ciutat, que es va fent gran i, al mateix temps, més dispersa i impersonal. Una Manresa canviant que viu desconnectada de la de sempre. Dues Manreses cada vegada més allunyades.

Els miradors reals esdevenen espais de reflexions personals, que trobareu encertades o equivocades, sobre la ciutat. Perquè el 2n 2a, també és un mirador virtual sobre la ciutat.

LES CARAMELLES, UN SOMRIURE DE PRIMAVERA

2010-04-04T18:59:00.006+02:00

Són aquells dies en que melòdies senzilles i alegres bufen pels nostres carrers. Les caramelles són un néixer de nou, són el florir de la vida. És emocionant adonar-se que el món gira ràpid però, que al mateix temps, les persones sabem aturar-nos en les coses senzilles. I que per celebrar la Pasqua, o el bon temps, només ens cal posar-nos a cantar i ballar. Sortir al carrer somrient al sol i a la vida. Unir-se gent de tota mena i de totes les edats recorrent carrers i camins per fer de les caramelles un clam, un himne que es converteix en un somriure de primavera.

Caramelles fotogràfiques, Àlex Gómez per Manresainfo.cat:

Caramelles a Callús / Caramelles a Sant Martí de Torruella

INSTANTS DE SETMANA SANTA

2010-04-04T18:27:00.002+02:00

Les pedres de la Tarragona antiga en són testimoni. Cada any, les processons envaeixen els carrers de nit i ho envolten tot d'una aura de misteri de silenci gairebé absolut. La foscor i l'austeritat dels penitents, de les "papòtes" que amaguen la personalitat, dels cops secs dels tambors i les llances, la llum tènue de les espelmes. Un anar lent i solemne que porta senyal de dol. Però abans de les processons hi han els preparatius, el deixar-ho tot a punt. L'anar i venir de persones, el portar els passos i les imatges, els curiosos que passejen. Tot plegat en una tarda de primavera anuncia les ganes de sortir al carrer.

I com sempre l'ull fotogràfic es posa a treballar buscant els moments, les persones, l'abans i el després. Tot plegat per plasmar l'estètica especial de la setmana Santa Tarragonina. Uns instants fotogràfics que han trobat el seu espai al traster fotogràfic.

Traster fotogràfic: Processó de Divendres Sant a Tarragona

DIUMENGE DE RAMS

2010-03-30T00:37:00.005+02:00

La tradició i la bonaça sempre han fet d'aquest diumenge un dia especial. És el certificat de la fi de l'hivern i una porta, oberta de bat a bat, cap a un llarg cicle de bon temps. Un canvi d'etapa dins el cicle vital. Un dia d'estrena i lluïment per als vestits nous, una florida d'esperança i de somure. Hi han hagut molts diumenges de rams però, siguin com siguin, sempre tindràn en la ment una imatge de ser un dia de cel blau i net, amb un sol clar i resplendent. El moment de llançar-se al carrer, de començar de nou i revisitar el color dels palmons, del llorer i l'olivera, la lluentor dels daurats i l'elegància del vellut dels Armats. Un aparador de tradició que es fa viu i canviant. El diumenge de rams és un portal esplèndid de primavera.

Enllaç: Diumenge de Rams a Manresainfo.cat ( Fotografies Àlex Gómez Ribera )

EL SILENCI DE LA NEU

2010-03-08T15:46:00.006+01:00

Cau la neu i qualla, mica en mica, el silenci. Les volves es confonen amb el cel blanc i grisós. La neu porta el silenci, la pau i, sense fer soroll, va pintant discretament les formes. Desde el niu, escolto aquest silenci de la neu, aquest caure mut però efectiu que vincla les fulles i les branques i els dóna noves formes. Lluny, ben lluny, dels títulars de carreteres tallades i escoles tancades.

Demà, si el sol ens ve a veure, el silenci es trencarà amb el dring dels regalims d'aigua. Petits dolls líquids que certificaràn que, aquest blanc de puresa, es va desfent i que tot recupera el seu color.

ALGUAIRE

2010-03-06T18:41:00.003+01:00

Enmig d’un plana de ponent s'hi troba, aixecant el vol, l’aeroport d’Alguaire. Un joc de volums discret, envoltat de camps de cereals.

El nou aeroport és una construcció disposada a conjuntar-se amb el paisatge. Amb una torre de control aèri que combina intencionadament el marró, el verd i l’ocre. El marró dels camps conreats, el verd de primavera amb els cereals germinant i l’ocre daurat del juny, quan la collita és a punt d’arribar.

L’aeroport neix amb vocació de ser un camaleó arquitectònic.

LLUM

2010-02-21T02:26:00.008+01:00

El vint-i-u de febrer quan esclata l'ametller, ve de Montserrat la Llum de Manresa a girar el rumb. Penetra al Carme i tota la gent commou. Un globus fulgent travessa la nau fins la clau, aquell prodigi del cel, dissipa del cors el gel.

Ramon Albareda, Auca de la llegenda de la Llum

2

2010-02-13T23:39:00.000+01:00

Els tràfecs del dia a dia m'han fet oblidar que, aquests dies, fa 2 anys que vaig instal·lar-me al 2n 2a. No he preparat res, només celebro que puc continuar venint per aquí, a matar una mica el cuquet de la creativitat, anant més enllà del simple present, amb les paraules i les fotografies que vaig penjant per aquestes parets virtuals.

Com sempre penso coses per fer i desfer. Redecorar, una vegada més el 2n 2a... O amoblar i complementar aquests espais de nous elements que veig a casa dels altres. Facebook, Delicious, Myspace, twitter, twitxr, tumblr. Andròmines tecnològiques que veig per tot arreu i que, excepte el Facebook que ja tinc, no se ben bé perquè serveixen. Crec que deu costar mantenir-les un cop les tens. Perquè això potser és com les vitrines, que com més les omples més feina tens a treure-hi la pols.

TRAGINERS

2010-02-07T21:38:00.000+01:00

Els traginers s'han deixat veure per els carrers de Balsareny. Ha estat un diumenge d'hivern amb un vestit de primavera. Sortint el carrer, tot fent un homenatge a un passat traginer que avui es mostra amb orgull. I com tantes vegades amb l'objectiu fotogràfic a punt, enmig de la vida que es mou, captant les mirades, els somriures i les expresions de la gent i de la festa.

Galeria fotogràfica Els Traginers a Manresainfo ( Fotografies Àlex Gómez Ribera)

BOSC

2010-01-31T02:32:00.001+01:00

El bosc és un espai salvatge, sense límits, sense regles. Un espai indefinit de natura que sovint sen’s fa desconegut i temible. És per això que fent una passejada per l’interior del bosc ens hi podem trobar la caputxeta anant a casa l’àvia, la rínxols d’or trobant una casa misteriosa, els barrufets i el seu poble construït amb la típica arquitectura del bolet o la blancaneus i els set nans, entre d’altres.

El bosc, espai de misteris amagats. És allà, entre arbustos i arbres, on fem creixer la nostra imaginació. El bosc és font d’inspiració de contes i històries que fa temps que formen part de la nostra literatura popular.

SOL

2010-01-26T11:46:00.000+01:00

Manresa és aquell lloc on el sol es lleva per Bufalvent i s’adorm per Collbaix. De bon matí, el sol, grimpa matiner per els penya-segats que voregen el Llobregat i, desde els fanals encara encesos de Bufalvent, comença a il·luminar la ciutat. Lentament, es va enlairant fins al punt del migdia. Després, decau lentament durant la tarda i la seva llum es va apagant. Al final del dia, el sol, s’amaga darrera Collbaix per adormir-se en el llit de conreus de la Segarra.

El viatge del sol és universal però particular.

BASAR ASIÀTIC

2010-01-22T13:06:00.000+01:00

Milers d’objectes s’acúmulen en poc espai. Hi ha una mica de tot i massa de res, és un laberint de passadíssos carregats d’articles diferents que recorrem buscant allò que volem. Al fons de tot, uns ulls aisàtics, observen constantment els nostres moviments.

Els basars asiàtics, un calaix de sastre lluny del romanticisme dels basars àrabs o del tecnícisme dels basars d’electrodomèstics. Un nou concepte de basar, amb productes dubtosos, fruit de la globalització i que pren força, rebentant preus, en el nostre present comercial.

LA SEU ( i 2 )

2010-01-19T12:02:00.000+01:00

La Seu s’aixeca orgullosa d’haver sobreviscut a guerres i revoltes. Conscient de ser el darrer temple gòtic d’una ciutat que, fins als anys 30, conservava uns quants temples medievals igualment importants. Un temple auster però amb l’elegància pròpia de l’arquitectura gòtica.

De l’edifici, l’element que més en sobresurt, és el campanar. Els seus llargs finestrals són uns ulls que observen l’evolució de la ciutat i el pas dels segles. Un far sonor, un guardià que marca els quarts i les hores des d’antic.

En dies especials és quan el campanar, i el seu cor de campanes tocant al mateix temps, prenen tota la seva dimensió. És aleshores quan el so de les campanes són els protagonistes de la banda sonora de carrers i places. Una música constant i desordenada , però molt solemne, que crida a festa i a dies importants.

Dies importants amb que relaciono els meus primers records sobre la Seu. Uns records amb el so intens de les campanes del diumenge de festa major, amb aquella missa plena de rituals i músiques solemnes que m’impresionaven. Amb la Seu plena de gent i amb la llum càlida i brillant dels vitralls de colors. I a fora, a la baixada, els gegants i els nans esperant el seguici per fer la cercavila i la ballada de la plaça Major.

Els referents personals canvien, o es transformen, però, dins d’aquest apartat, la Seu hi contínua conservant un lloc constant i especial.

LA SEU ( 1 )

2010-01-17T19:21:00.000+01:00

Amb el pas dels anys, per un mateix, la ciutat es va fent petita i poc especial. Però en canvi, la Seu, símbol monumental de Manresa, encara conserva una grandesa que la fa sobresortir.

La Seu és la lluita i l’ambició d’un ciutat que volia fer coses grans. El seu nom representa el desig de ser la seu d’un bisbat que, finalment, va passar de llarg.

Sempre he vist la Seu com un imponent castell de pedra sortit d’un conte clàssic que representa, al mateix temps, el principi i el final de Manresa. El principi històric on s’hi amaguen els origens de la ciutat. Però també el principi i el final de la Manresa urbana. La Seu és la frontera entre aquests espais urbans i rurals. Només un petit enllaç, la baixada de la Seu, lliga aquest temple amb la ciutat. Un lligam que sembla fràgil, com si, en qualsevol moment, s’hagués de trencar i la Seu se n’anés lluny, a la deriva o a correr món, tal com imaginava un bonic conte de Lluís Calderer.

MANRESA

2010-01-15T12:27:00.000+01:00

Buscant Manreses que no existien. Imaginant Manreses que no eren possibles, inventant-les, construïnt-ne miratges que no portaven enlloc. Ara ja no cal buscar més. La realitat s’imposa i la frustració es converteix en la naturalitat dolça de trobar-se al lloc on s’ha nascut. Sense fer-ne crítiques buides, simplement cal veure-ho tot tal com és.

I malgrat les paraules prèvies, el 2n 2a, també és Manresa i obre una finestra de reflexió amb vistes a la ciutat.

DESFENT MALETES

2010-01-14T11:02:00.000+01:00

Un nou viatge no m’ha deixat aturar-me una temporada al 2n 2a per explicar-vos aspectes i detalls d'allò que m’envolta. Però, ara, enmig del fred de gener, cal tornar a casa. Desfaig les maletes i començo a deixar entreveure totes aquelles coses que he anat recollint i tinc ganes d’ensenyar-vos: paraules, imatges, sensacions i nous punts de vista.

Com sempre, espero que us agradi

MOMENTS DE DANSA II

2009-11-25T00:19:00.000+01:00

Havanera. Esbart Manresà

MOMENTS DE DANSA

2009-11-25T00:17:00.000+01:00

Saltant el ball de Cascavells. Esbart Manresà.

FINESTRA

2009-11-10T14:11:00.000+01:00

De nit i de dia, és un rectangle de foscor. Històries desconegudes clamen en silenci i abandonament. És una finestra altiva i llunyana que omple la casa de vent, de fred i de calor. Finestrons oberts i sincers que fan de portal a un tunel de misteri i d'oblit.

MOMENTS MEDITERÀNIA VII

2009-11-08T22:23:00.000+01:00

Mirada. Centendansa, Esbart Manresà. Teatre Kursaal.

MOMENTS MEDITERRÀNIA VI

2009-11-08T22:18:00.000+01:00

El gest i la força de cent anys d'història. Centendansa, Esbart Manresà. Teatre Kursaal

MOMENTS MEDITERRÀNIA V

2009-11-08T01:35:00.000+01:00

Souad Massi, sensible i melancòlica, canta melòdies amb aromes d'Algèria. Una veu de pau que se'n va haver d'anar del seu país. És la veu de l'exili.

MOMENTS MEDITERRÀNIA IV

2009-11-07T02:45:00.001+01:00

Cercle vertícal. La dansa aèria del Circo delícia a la façana de l'Ajuntament de Manresa.

MOMENTS MEDITERRÀNIA III

2009-11-07T02:37:00.000+01:00

Una visió ingènua dels apats de Nadal. Una visió innocent però crítica i satírica al mateix temps. Sopar de Nadal. La guapa teatre.

MOMENTS MEDITERRÀNIA II

2009-11-07T02:33:00.000+01:00

Siluetes i misteri. Sopar de Nadal, La Guapa Teatre

MOMENTS MEDITERRÀNIA

2009-11-06T02:18:00.000+01:00

Comença la fira Mediterrània i també la música, les veus cantants, els intruments, la gent amunt i avall tafanejant, ballant. I el click de la càmera fotogràfica torna a activar-se per captar moments i miràdes úniques que omplen les imatges de vida. Instants frescos, acabats de sortir del forn fotogràfic, com els del concert de Fatima Spar & the Freedom fries.

LLEMPANT

2009-11-01T21:02:00.000+01:00

El verd es transforma i obre un nou ventall de colors. Tons llempants converteixen els boscos en un laberint de colors. Esquitxos divertits de color, com en un quadre de pintor. La tardor, certifica el seu pas pels nostres paisatges.

L'ÀNGEL DE LA MORT

2009-11-01T20:55:00.000+01:00

Sempre present, l'àngel de la mort, es mira la vida des d'un pedestal sobrenatural. La seva figura és fa trista i dolça al mateix temps. Fent de guardià en la frontera entre els morts i els vius, ens observa. Amatent i silenciós acompanya el nostre destí i ens recorda que, la mort, també forma part de la vida.

CALENDARI DE TARDOR

2009-10-17T14:33:00.000+02:00

Els aparadors de pastisseria, hàbitat genuïnament botiguer, són un calendari gastronòmic que ens indica en quin moment de l'any ens trobem. Un aire lleugerament fresc, aparadors plens de panellets curosament endreçats, ens recorden que la tardor comença a fer-se present entre nosaltres.

FABRICA DELS PANYOS, L'AVUI

2009-10-04T21:27:00.000+02:00

La letàrgia i el silenci han quedat trencats per l'anar i venir dels obrers que ja no són del tèxtil, sino de la construcció. Les bastides envaeixen el punt més alt de la fàbrica. L'aigua i el vent passaven per on volien i, mica en mica, s'anaven escolant tot estripant la fàbrica per dins. Calia fer alguna cosa. De moment, un nou barret, encara que fos començant la casa per la teulada. Com el d'abans, però nou i més efectiu. Una complexa, però interessant, operació de rehabilitació. Relligar façanes, noves jàsseres, teulades impermeables són paraules i conceptes que van amunt i avall per el capdamunt de la fàbrica dels Panyos. Un sostre, temporalment, a celobert que es va tancant, mica en mica, sota un puzzle de peces que acabaràn fent una nova coberta.

Mentrestant els nous blocs que s'aixequen i espatllen l'entorn de la fàbrica i el riu, s'ho miren cúriosos. I, a través de títulars de diari, la fàbrica es pregunta si la rehabilitació es quedarà aquí o trigarà a anar més enllà. Però sobretot, Esl Panyos es pregunta quan trobarà la seva nova identitat. Fa anys que espera, la ciutat ha canviat molt i el conflicte d'identitat és massa incòmode. L'incertesa pel futur plana, fa massa temps, per sobre la fàbrica dels Panyos.

FABRICA DELS PANYOS, L'AHIR

2009-10-04T21:08:00.000+02:00

Paisatge de finestres repetitives i inacavables, de xemeneies marcant el perfil urbà, de telers, de soroll, d'obrers amunt i avall. Les fàbriques, vaixells que eren insignia d'una industria, la del tèxtil, que ja no hi és. Una absència que es va endur un tros de ciutat que viu en el record de molts. Aquells vaixells fàbrils romànen ancorats i mica en mica han anat desapareixent aterrats per nous blocs de pisos. Però alguns encara sobreviuen renovats per noves identitats i d'altres, com els Panyos, han quedat congelats en l'ahir. Un història esplendorósa amb un final trist i décadent. És aquest final, amb un èpileg d'abandonament el que queda avui en dia davant nostre. Ja no hi han les maquines ni el génere ni la gent. Res, només els espais i la llum tímida que entra per algunes finestres. Una claror que dóna una patina de romanticisme a aquesta decadència.

DESCOBRIR TARRAGONA

2009-10-03T17:22:00.000+02:00

Llegir la revista Descobrir sempre és un intens i treballat viatge fotogràfic pel país. Un viatge que, aquest mes de setembre, passa especialment per Tarragona. El reportatge central de la revista repassa el paisatge, les pedres, la gent o la festa d'aquesta ciutat d'antics ressons romans. Unes imatges intenses que, acompanyades d'un bon text, es mostren curosament en les pàgines del Descobrir.

WHISKYN'S: ÀDEU DESDE REUS

2009-09-30T00:17:00.000+02:00

18 anys de cançons, de lletres que descriuen i expliquen la vida. Una llarga etapa fent girar la seva música en concerts, en cintes de casset i en platines de cd's. El seu dia a dia ara ja es fa història. Camins que acaben i nous camins que començen per altres entorns músicals. Els Whiskin's, com a grup viu de música deien adéu aquest dissabte 26 a la plaça del Mercadal de Reus. Un concert final, jugant a casa, envoltats d'amics. Un concert per viure. Però sobretot, un concert ple de moments per fotografiar un comiat únic i especial.

Traster fotogràfic: Àdeu als Whiskyn's

VEREMA

2009-09-29T23:48:00.000+02:00

Fruits de final de d'estiu. De les vinyes en penjen joies esplèndides, penjolls que pintaràn els seus colors en copes de vi i cava. Els passadissos vínicoles es despleguen inacabables. I el sol s'esmuny trapella entre les fulles, fins al capvespre, per fer brillar el raïm, com un tresor preuat. Al pla de Bages és temps de verema.

DESCOBRINT-ME

2009-09-29T23:28:00.000+02:00

El barret, les ulleres de sol i la jaqueta amb solapes, avui deixen de vestir-me. Un vestit nou, més clar i transparent em vesteix. L'espia es descobreix i passo a ser jo mateix. Em decideixo a sortir de l'armari blocaire i descobrir el que ja era conegut. Un jo reinventat que, com de costum, té ganes d'oferir-vos bones paraules i imatges interessants. Els llençols digitals que em tapaven cauen suaument i jo contínuo sent el de sempre: l'Àlex, l'habitant del 2n 2a.

PENÍSCOLA

2009-08-22T21:41:00.000+02:00

Aparentment Peníscola és un poble, de la costa valenciana, que és conegut per aixecar-se en una península rocosa. Allà, s'hi acúmulen caòticament un castell, un munt de cases blanques i molts hotels al seu voltant. Però Peníscola té moltes cares. Per a molts és un lloc de turisme massiu de caire familiar. Pels cinèfils és l'escenari de fons de pel·lícules clàssiques com Calabuch o El Cid Campeador. I pels historiadors, el castell, és el lloc on va viure i es va atrinxerar el Papa Luna, un personatge mític implicat en un cisma religiós.

Però Peníscola és, també, els carrers blancs del barri antic. Uns vials estrets que, en el seu final, tenen un fons de blau de mar, com si un cop acabat el carrer haguessim de volar mar enllà, cap a aquest joc de blaus situats entre el cel i la terra. El blanc i el blau són els colors que marquen l'espectre cromàtic peníscolà. És entre totes aquestes Peníscoles on s'hi amaguen aquells estiu d'infància. Uns estius amb platja de sorra fina i amb una brisa suau corrent per un laberint de carrers blancs.

Blanc i blau peniscolà omplen el Traster fotogràfic del 2n 2a:

Traster fotogràfic

CICATRIUS

2009-08-22T13:25:00.001+02:00

Londres és un poti-poti arquitectònic on es barrejen sense gaires miraments edificis històrics, amb interès històric i artístic, amb nous edificis fets amb façanes de vidre i disseny totalment contemporànis. Una qüestió, la del disseny dels nous edificis, que preocupa sovint el príncep Carles d'Anglaterra. Només creuant un carrer podem trobar-nos que la tipologia de carrer i de construccions pot cambiar completament. Una curiositat londinenca que troba la seva explicació en la segona guerra mundial. Una ciutat que va ser fortament bombardejada a través d'atacs aèris. La devastació de les bombes va provocar la destrucció de moltes parts concretes del teixit urbà i històric londinenc. Un teixit que no va poder ser recuperat. Però més enllà del punt on van caure les bombes la ciutat va quedar gairebé intacta i conservant l'aspecte habitual.

Cal mirar enrere i, un cop feta una mirada a la història del segle XX, podem deduïr que aquestes discontinuïtats urbanes són, en realitat, unes cicatrius de guerra que encara es fan notar dins la capital anglesa. Unes cicatrius que han acabat sent un emblema de modernitat en el perfil urbà de Londres.

TOTXO

2009-08-22T12:54:00.000+02:00

Un dels elements més característics dels paisatges urbans de les illes britàniques és el vermell de les façanes. Un vermell que ens descobreix una textura de totxo vist, del tot habitual desde fa molt de temps, en tot tipus de construccions. La proporció de pedra a les façanes, un bé suposadament escàs, va directament lligada a la categoria de l'edifici. El totxo, element molt més accessible i fàcil de fabricar, domina desde fa temps l'arquitectura britànica.

Per un català, tant totxo vist, se li pot fer sorprenent, li pot semblar que les construccions antigues britàniques són més noves o que tenen una qualitat material inferior. Són visions diferents. A Catalunya la pedra ha estat un material molt més utilitzat i el totxo ha estat habitualment molt menys valorat o amagat sota els arrebossats. Com a element vist, no el començem a trobar fins fa uns 150 anys quan els grans edificis industrials o habitatges molt modestos el van començar a utilitzar. De fet aquesta vermellor i aquest totxo, com a element decoratiu, no el començem a veure com a normal fins que els grans blocs d'habitatges moderns el començen a utilitzar de manera massiva.

La vermellor que tenyeix tants carrers antics de ciutats i pobles britànics és l'avançada del que ha acabat passant, molts anys després, en les construccions contemporànies del nostre país.

CEL IRLANDÈS

2009-08-22T00:58:00.000+02:00

El paisatge irlàndes viu marcat per un sostre de núvols sempre present però sempre diferent. El cel irlandès és com una llosa de núvols que es mou contínuament però que poques vegades s'acaba obrint per deixar passar la llum del sol. Un cel agitat amb un ventall de pinzellades que van del blanc al gris fosc. Núvols de pluja que a la mediterrània sérien anunci de tempestes intenses i que en canvi, a Irlanda, simplement són signe del temps habitual: pluja fina i molt constant.

Aquest cel tancat pinta, amb una àurea grisosa, la llum de l'illa. Per un cantó, l'arquitectura petita i modesta dels pobles sembla feta per por a no desafiar aquest cel pesant i temible. Però per l'altre cantò, el verd intens dels prats i els colors vius d'algunes façanes, semblen lluitar per mitigar aquesta grisor. Uns cels majestuosos que generen respecte i que es reflèxen dramàticament damunt nostre.

I tot espiant Irlanda, la càmera de l'espia, ha provocat un allau fotogràfic que ha envaït el Traster fotogràfic de reflexos irlandesos.

Traster fotogràfic

L'ALTRE KURSAAL

2009-08-22T00:36:00.000+02:00

Com si fos un iceberg vingut de molt lluny, el Kursaal, viu ancorat a la costa de la ciutat de Donosti. Un edifici arquitectònicament trencador que atrau misteriosament la gent al seu voltant. Formes clares, concises i una closca de vidre il·luminada marquen, de manera clara, el perfil de l'edifici dins el joc de llums nocturnes de la ciutat.

El Kursaal presideix escènicament l'entorn de la platja donostiarra i, de nit, es reflexa màgicament sobre les aigües.

"MONTADITOS"

2009-08-22T00:17:00.000+02:00

El "montadito", construcció d'aliments icona de la gastronomia basca. L'estructura del "montadito", sempre diferent, respòn al tipus de material culinari amb que s'ha construït. En canvi, hi ha un denominador comú que uneix tots els exemplars d'aquesta especialitat: els fonaments. Uns fonaments fets amb una llesqueta de pa que aguanta tot el muntatge. Cada "montadito" és un món diferent basat en combinacións d'aliments variats. Una barreja més o menys original de colors, textures i gustos. La creativitat a l'hora de dissenyar i construïr un montadito és il·limitada i la gastronomia basca segur que encara hi té molt a dir en el petit, però dinamic, món del "montadito".

Tot menjant, el "montadito" s'arrenglera infinitament en les barres de bar basques tot creant bonics mosaics de color. Una miniatura, variada i deliciosa, dels paisatges culinaris bascos.

PAÍS BASC: LLUM NEGRA

2009-07-31T18:20:00.000+02:00

Chillida, escultor basc, definia la llum de l'oceà atlàntic com una llum negra. Una llum que banya el País Basc i que diferenciava de la llum blanca que considerava pròpia del mar Mediterrani.

I roda el món i torna al born. Després de viure lluny de casa, Chillida, necessitava tornar al seu país per retrobar-se amb aquella llum tant especial per a ell. La llum negra fruit de la foscor de les aigües atlàntiques, segons deia. Una claror diferent amb la que, la inspiració de l'escultor, trobava els seus millors camins.
.

Ara, navegant entre el vellut verd de les muntanyes basques i el blau marí de l'oceà Atlàntic, he volgut veure i comprendre la llum negra de la qual parlava el mestre Chillida.

Traster fotogràfic: País Basc

MUNTANYES

2009-07-22T20:30:00.000+02:00

El nostre temps és ínfim i fugaç però les muntanyes semblen intemporals. Són cims amb arrels fortes i llargues que es converteixen en valls. Als seus peus hi creixen boscos, pobles, la fauna i les persones.

Escultures naturals que es mengen el blau marcant una línia, fina i tallant, entre el cel i la terra. Muntanyes que són els pilars de la terra. Pilars que sembla que aguantin la inmensitat del cel blau, tal com creien els antics, tot intentant trobar explicació al nostre món.

I desde dalt de les muntanyes tot es fa intens. Escoltant el seu silenci ens escoltem a nosaltres mateixos. Muntanyes que transmeten energia. L'energia d'anar més enllà i més amunt es fica dins nostre.

TERRIBAS

2009-07-22T11:16:00.000+02:00

És una sort televisiva tornar a veure ocasionalment Mònica Terribas en les pantalles de TV3. Veure-la, com aquest dilluns, entrevistant el president de la Generalitat. Sense faltar al seu estil decidit i a la seva manera de parlar, clara i concreta. La Mònica, no permet sortir per la tangent, ataca on cal, té un desig constant de no deixar res en dubte. Les seves entrevistes, són un exercici de caça furtiva on no hi ha pietat a l'hora de posar un entrevistat entre l'espasa i la paret o, per l'altre banda, de treure-li tot el suc possible. Capaç de fer una llarga i interessant entrevista amb un expert, capaç de posar en dubte el polític mediocre, capaç de dir-li al mateix president de la Generalitat que no li està responent una pregunta.

És ella, i veient-la amb la seva profunda mirada felina s'entra en un sentiment d'enyorança. Tristesa de no poder tancar el dia amb ella i el programa informatiu "La nit al dia". Sense poder gaudir de la seva particular manera de veure l'actualitat i el país, ni de les seves llargues entrevistes. Enyorança de no poder veure-la obrint, elegant, el seu programa dient el seu mític lema d'actualitat: tot seguit, els posem la nit al dia.

VOLA

2009-07-13T10:32:00.000+02:00

Un, dos, tres i salta! Corrent o ballant i amunt. Volent anar cel enllà, esquivant al sol que crema o trobant la lluna que refreda. Saltant, amb ganes de volar sempre. Volent arribar als núvols, sense baixar-ne mai. Congelar aquest moment com si ens poguessim quedar suspesos en l'aire i no tinguessim el deure de tocar de peus a terra.

PATIS

2009-07-02T10:49:00.000+02:00

Ciutats de ciment i totxo on el verd s'hi fa naturalment escàs. Entremig, darrera façanes i murs s'hi amaguen, desconeguts, trossets de verd. Espais privats on la natura encara hi té un lloc. Són els patis. Silenciosos i poc freqüentats són com una sorpresa, no es veuen, pocs en saben l'existència. Els patis, amb el seu silenci, sembla que amaguin secrets però de fet, són un bonic secret amagat dins les ciutats, només conegut per uns pocs. Els arbres, les flors i fins i tot algún petit hort créixen estimats com una preuada i escassa herència natural. Els patis, són un privilegi on poder veure passar les estacions al bell mig de la trama urbana.

I buscant patis recordo l'infància al pati dels avis. L'espera d'hivern, contemplant-lo desde la finestra, sota la boira manresana, amb els colors apagats i ple d'humitats. Una espera impacient que s'acabava amb el bon temps. Aleshores s'obria i l'inàguravem amb un dolç postre de maduixes amb sucre sota el sol de primavera. Era un moment important on s'obria una llarga temporada de jocs i corredisses a l'aire lliure. Jugant entre sol, ombres i colors. Aquell pati me l'estimava molt, i es conserva intacte, com un somni, dins els records d'infància. Deu ser per això que un pati se'm fa sempre tant i tant especial.

ÍNTIM

2009-06-30T12:16:00.000+02:00

Dies de temps sufocant. Esperant el vespre quan el sol va de baixa i una suau brisa ens fa respirar, ens recupera d'una calor que panseix. El sol pren colors extraordinaris i les arquitectures de la ciutat es simplifiquen creant siluetes de negre. Un espectacle d'ombres xineses fetes amb la llum del sol d'estiu. Després de tant dies, tenia ganes de contemplar de nou un capvespre al 2n 2a. Ja ho sabeu que m'agraden, són tristos i bonics al mateix temps. Capvespres tranquils, quan la claror s'esborra i el dia és torna íntim i personal.

TORNADA

2009-06-24T12:37:00.000+02:00

Davant del volant, recorria una carretera llarga i de pocs revolts. L'estiu ja es feia notar i per les finestres entrava un aire calent que es feia sentir fort a la cara. La radio tenia l'emisora de sempre que tocava, insistent, les cançons de sempre. Fins que va arribar aquella canço diferent i inesperada, que no havia sentit mai. Aquelles lletres, en poques paraules deien tantes coses, explicaven de manera precisa i delicada moments de vida. I és aleshores quan el paisatge de fons i aquella manera d'escriure es van fer una sola cosa i el 2n 2a reaparéixia davant meu. Les coses de la vida havien portat a l'espia a fer un viatge llunyà. El 2n 2a havia quedat tancat i oblidat. Calia tornar, volia tornar.

El viatge ha estat dur però vital per continuar. De tornada, obro portes i finestres, l'estiu ha arribat al 2n 2a. I l'espia també.

IGNASI OMS, ARQUITECTE

2009-05-07T12:05:00.000+02:00

L'skyline modernista de Manresa té un nom destacat: Ignasi Oms. Arquitecte creador de la ciutat moderna va construïr la identitat nova d'una ciutat que es feia gran i mirava més enllà de les antigues muralles. Navegant a mig camí entre el seny històricista i la rauxa de les formes modernistes va donar formes sorprenents als nous encàrrecs de la burgesia i de l'administració pública. Unes formes que encara tenen vigència en la ciutat actual.

Però cal observar que l'arquitectura en partícular d'Oms i modernista, en general, va lligada de braçet per una companya inseparable: l'artesania. Les arts manuals són un complement bàsic que s'uneix delicadament a l'estructura general: vitralls, baranes de forjat sinuós, capitells escultòrics o parets amb esgrafiats.

Les tribunes i l'entrada de carruatges de de la Buressa, els sinuosos marcs de pedra i esgrafiats de la Torre Lluvià, l'escalinata i les garlandes florals del Casino, els diposits i el blanc de la Farinera de la Florinda o l'escala i els vitralls de la casa Torra. Són petits fragments d'un patrimoni modernista manresà molt més gran. Passejar-se per la ciutat modernista que va fer Ignasi Oms és un viatge arquitectònic de sensibilitat i elegància.

Més enllà de l'observació en directe de la seva arquitectura, ara, també podem fer-hi un passeig a través del llibre Ignasi Oms i Ponsa, arquitecte editat per Angle Editorial i el Col·legi d'Arquitectes. Un llibre sòlid construït amb molta informació i un extens catàleg fotogràfic. Un volum que ja ocupa un lloc d'honor en les prestatgeries del 2n 2a.

IGNASI OMS I PONSA, ARQUITECTE

FENT DE JAPONÉS

2009-05-07T11:38:00.000+02:00

Un entorn familiar però al mateix temps llunyà. L'espia es camufla i es posa la disfressa de japonès. És el moment d'entrar a la Sagrada Familia de Barcelona. Amb la càmera al coll es posa a fer cua per entrar en un espai on els indígenes hi són més aviat estranys. La curiositat arquitectònica de comprovar que, després d'anys de no venir-hi, el temple ja té un bon tros de sostre és massa alta.

A dins, l'espia, com un intrús entre turistes, observa nous boscos de columnes i bastides. Boscos on s'hi amaguen tímids debats que parlen de si cal acabar el temple o sobre si tot allò és Gaudí.

TELÓ DE FONS

2009-04-28T19:32:00.000+02:00

La figura psicodèlica de la muntanya de Montserrat és constant, sempre present. Les seves formes naturals, fruit d'un arrauxat atzar natural, es fan sorprenents pels foranis i força corrents pels que han viscut sempre aquí.

Montserrat es deixa veure fàcilment desde qualsevol dels miradors o de les part altes d'aquesta ciutat de pujades i baixades. Però, a vegades, apareix quan menys ens ho esperem. Per damunt d'unes teulades, al fons d'un carrer o en envejades finestres d'alguns edificis que visitem. Malgrat ser una panoràmica aparentment estàtica hi han moltes Montserrats diferents. Algunes encara sorprenen. Aquells capvespres especials de colors que donen un to diferent a la pedra, aquelles nuvolades que li fan de barret, les enfarinades de neu a l'hivern o les boires que cobreixen enigmàticament la muntanya.

Com aquells antics decorats de paper, és el clàssic teló de fons de Manresa i voltants. Una serralada que presideix escènicament la funció diaria del nostre paisatge més proper.

I tot fent una passejada pel Youtube us podeu trobar amb aquest video d'en joansegon que ha recollit poèticament 24 Montserrats. Segur que us agraden.

LLOPS SENSE CARRER

2009-04-28T18:48:00.000+02:00

Un carrer se'n va lentament. Poc conegut, oblidat i menystingut, el carrer del Llops, va perdent la seva personalitat dia a dia. Carrer vell, ruïnos i deixat però molt personal. El pas cobert, les velles cases caòtiques mig penjades sobre el riu o el petit mur mirant al Cardener fan d'aquest pas un lloc especial. Sota l'amenaça de brillants plans renovadors que encobreixen una piqueta destructora el seu final és, de fa temps, conegut.

Unes quantes cases ja són a terra, el pas cobert ja no hi és i la panoràmica verda sobre el riu Cardener ha estat tapada per un bloc gris construït en forma de jutjats. El compte enrere s'ha començat a complir. Ja no hi han més oportunitats, la rehabilitació ja no és possible. Amb ressons medievals, diuen que era un pas de l'antiga muralla, li falta poc per desaparéixer. Antic carrer de nom misteriós se li disposa un futur que el convertirà en una plaça dura amb habitatges sense balcons substituïràn la vella escenografia urbana. Un altre part del paisatge característic de la Manresa antiga s'esborra.

EXTREMS

2009-04-28T18:18:00.000+02:00

Fred o calor, mar o muntanya, carn o peix, regadiu o secà, soterrani o àtic, nit o dia, orient o occident, amunt o avall, esquerra o dreta, séc o humit, ràpid o lent, gran o petit, obert o tancat, estiu o hivern, lluny o aprop, blanc o negre, nord o sud.

L'espia no és gens extremat però, hi ha dies de tot, i avui s'ha posat a col·leccionar extrems. Els extrems es fan veure més, generen més passió, però els matisos, com a barreja d'extrems, sempre agraden més.

GIRA

2009-04-21T17:24:00.001+02:00

Sempre a punt per girar, el petit molinet, no es perd ni una petita brisa ni un vent fort. Esclau del vent, mai descansa i mai es cansa. El vent fa girar els seus colors vius i alegres. Quan l'aire bufa fort gira molt ràpid, els colors de les aspes es barrejen i, el molinet, s'acaba convertint en un disc de coloraines.

Observant-lo desde la finestra, l'admiro. Afronta les ventades i les tempestes per fortes que siguin. Sempre al peu del canó, resistint de cara al vent. Sempre.

EL MEU CARRER

2009-04-21T11:27:00.000+02:00

El meu carrer no és una canço d'en Serrat, simplement, és el carrer on visc. No té gran cosa d'especial però de qualsevol lloc o sensació se'n pot fer una canço. Potser molta gent podria experimentar fer, del seu propi carrer, una pròpia canço. És facil identificar-se amb els sentiments o els carrers fet canço.

Tornant al meu carrer, cada dia sembla igual però sempre té aquelles coses que, de tant en tant, el fan una mica especial per un mateix. Com aquell senyor gran d'un primer pis, amb problemes respiratoris, que es passa tot l'hivern tancat i barrat hermèticament a casa amb les persianes baixades. No surt mai de casa però quan arriba el bon temps surt al seu balcó assolellat a gaudir de propines d'aire lliure. Cada any, quan canvia el temps, espero el moment de saber si tornarà a sortir al balcó.

Avui ha fet un matí assolellat i ell era al balcó, victoriós d'haver superat un altre díficil hivern, saludant als coneguts del carrer. Quan he passat per sota el balcó ens hem saludat amb un bon dia.

INESTABLE

2009-04-21T00:22:00.000+02:00

Sol esplèndid. Grans núvols carregats d'aigua s'acosten, semblen fets de nata. El xàfec no triga a deixar-se caure. Poca estona després torna a sortir el sol. Unes hores més tard el procés es repeteix. Un exercit de núvols negres i amenaçadors torna a endur-se el sol per remullar la tarda. La calor de màniga curta es converteix en fresca de jaqueta.

Ara si, ara no, ara més, ara prou. Temps de contrastos.

SUD

2009-04-16T00:14:00.001+02:00

Al Traster fotogràfic, l'aire del sud, hi ha portat noves fotografies. Un aire perfumat on hi voleien els pètals de flor de taronjer. La brisa flueix per paisatges extraordinaris que són un balcó europeu amb vistes a l'Africa. Un vent suau d'un sud on l'herència d'una antiga cultura oriental encara hi és ben viu.

Andalusia viu l'entrada de la primavera amb passió. Les música de les marxes tristes i solemnes esdeve un fil músical constant en els pobles i ciutats. Un éssers punxeguts i misteriosos prenen gradualment la trama urbana. Tot gira a l'entorn d'imatges religioses idolatrades, durant hores, en carrers plens de primavera. Tothom surt al carrer i viu.

Instants de vida congelats fotogràficament, amb el càlid protagonisme de la gent i dels paisatges, que es conserven curosament en el Traster fotogràfic.

Traster fotogràfic

RAMS

2009-04-05T19:41:00.001+02:00

El diumenge de Rams obre la porta de la primavera. Quan imaginem un diumenge de Rams, tot i que n'hi han de totes menes, sempre cal imaginar-lo assolellat i apte per una purificadora passejada a l'aire lliure. Un diumenge agradablement conjuntat amb vestits nous que es complementen amb palmes, palmons, i llorers. En molts d'ells, tot detall és important: aquell llaç, les garlandes penjant, els caramels de colors... És, diumenge especial, d'estrena.

ARMATS

2009-04-05T19:28:00.000+02:00

So de tambors i llances picant a terra. Un so que s'acosta de lluny i cada vegada es fa més insistent. És una mecànica sonora precísa i marcada, pacient i constant. La fa un petit exèrcit que neix d'antics significats, mig oblidats. Els armats, amb el luxe de les millors vestimentes romanes, obren i marquen amb decisió el ritme de la Setmana Santa.

VERD 9

2009-04-05T18:44:00.000+02:00

De les branques dels arbres hi broten fulles d'un verd nou. Les fulles, petites i delicades, surten del seu amagatall per respirar l'aire suau d'una nova estació. La natura fa un badall de verd tendre. S'ha acabat el son hivernal, és hora de llevar-se.

B/N

2009-03-31T00:17:00.000+02:00

El món de la fotografia va viure llargues decàdes en blanc i negre. El luxe del color va tardar en arribar i estendre's pels negatius i les copies fotogràfiques. El blanc i negre, per la gent d'avui, és un joc de colors antic i càduc. Aquest joc senzill entre dos colors, d'extremada puresa, l'associem a unes èpoques passades, al món de la fotografia antiga. Veuríem antinatural una fotografia antiga en colors. Sembla com si els ulls de la gent d'aquella època haguessin viscut sense conèixer els colors. Com si l'entorn acolorit amb que observem el món no hagués existit fins fa quatre dies.

I es que quan algú parla d'èpoques antigues, de les històries dels avis, el cervell, recrea imatges en blanc i negre. Posar-hi colors sembla un esforç mental suplementari.

EL MIRALL AMIC

2009-03-25T16:45:00.000+01:00

Ens coneix i ens estima. És el nostre mirall habitual, el que ens veu quan ens llevem, quan anem deixats o quan ens mudem. Davant seu no ens fa vergonya despullar-nos. A ell li confiem les nostres intimitats convertint-lo en un punt de trobada amb nosaltres mateixos. Ens suavitza els nostres defectes i ens realça els nostres punts bonics. És un mirall que ens compren.

Ell és diferent a aquests altres miralls desconeguts amb que, esporàdicament, ens hem d'enfrontar. Aquells miralls massa parcials o, fins i tot, un pèl desconfiats perquè no ens conèixen. Miralls que mostren una cara de nosaltres mateixos semblant però diferent, potser massa real.

Per sort, a casa, sempre ens espera el nostre mirall disposat a reflexar-nos de manera més amable. És el mirall amic.

CREUANT-NOS

2009-03-25T15:54:00.000+01:00

Creuant-nos amb aquell que conéixem i que saludem però ja fa temps que no hi parlem. Creuant-nos amb aquella persona que ens sona no sabem de que i que saludem no fos cas que quedessím malament. Creuant-nos amb aquella persona que conéixem de creuar-nos moltes vegades i que ja no sabem si saludar només per això. Creuant-nos amb aquella persona incòmoda que no voldriem saludar i que intentarem evitar. Creuant-nos...

Quan anem pels carrers, els protocols per saludar en els creuaments entre persones són complicats. Però ho són molt més quan ens trobem en llocs que són, al mateix temps, un poble gran i una ciutat petita.

PRIMAVERA

2009-03-25T12:43:00.000+01:00

Els homes del temps, desde la capsa televisiva, sempre tenen cronometrada l'arribada de les estacions. Fa uns dies van anunciar que la primavera arribaria exactament divendres 20 a 3/4 d'una del migdia. Com si tots plegats haguessim concertat una cita amb la primavera. Esperant nerviosos aquell minut concret per veure-la passar i que, d'un moment per l'altre, canvies el temps al nostre voltant.

ÀLIGUES

2009-03-19T17:32:00.000+01:00

Les àligues de l'edifici de Can Jorba, a Manresa, presideixen l'edifici dels antics magatzems comercials. Com un símbol de modernitat, van ser col·locades protocol·làriament a l'entorn del rellotge que tant cops hem mirat. Mai no perden el seu posat altiu i majestuós. Desde les alçades art decó guarden aquest edifici símbol d'un imperi comercial ja caigut. Ara que Can Jorba ja no és un formiguer on poder anar comprar de tot, les àligues, no han volat enllà i continuen fidels al seu castell. Desde aquesta tribuna privilegiada de la ciutat vigilen, amb tot detall, el progrés i el pas del temps. Si, ens observen...

CAMINS

2009-03-17T19:25:00.000+01:00

Per recorrer la vall es creuava el riu per on es podia. Fins que va arribar el tren i, aleshores, un pont travessava de manera més còmode el curs d'aigua. Després va arribar el cotxe i, amb el camí convertit en carretera de revolts va arribar un nou pont. Però la carretera podia ser millor i una nova carretera va jubilar el vell pont de cotxes i el del tren, que ja no passava per la vall. Però calia un recorregut més recte, més ràpid, directe i apte per velocitats més altes, de manera que es va contruïr un nou pont més llarg i alt que, de nou, feia petit i obsolet el pont anterior.

Les carreteres poden ser molt noves però els camins són molt antics. El que ahir van ser vies romanes avui són autopistes. Vies de comunicació que es superposen, com estrats de terra, desde temps passats.

TRANSÈQUIA

2009-03-15T20:18:00.000+01:00

La Sèquia neix i s'independitza decidida del Llobregat a Balsareny. Antiga però encara ben vigent, llegendària però encara ben present, la Séquia és enginyeria medieval aparentment senzilla però altament sofísticada.

Passant entre muntanyes, boscos i runams salins es deixa caure discretament fins al pla de Bages. Al pla, la Sèquia, avança sinuosament com una serp d'aigua per el paisatge suau. Resseguir la Sèquia pel pla de Bages és la millor manera de conéixer aquest paisatge que sobreviu entre carreteres i polígons industrials. Un ecosistema pla de grans conreus de secà que, a les portes de la primavera, es converteixen en catifes de verd. Un mar de conreus que és esquitxat per petites illes de bosc que acaben construïnt la identitat d'aquest espai rural.

I mentrestant, la Transèquia, acompanya el curs de l'aigua regalant història, paisatges i esforç recompensat.

TELERS

2009-03-15T19:42:00.000+01:00

L'espia es passeja entre cintes i telers. La industria de la cinteria, feta museu, es redescobreix al Museu de la tècnica de Manresa. Telers Jacquard, tarjetes perforades, agúlles, pedals o llançadores són paraules que eren molt presents i que formen part d'una època en que la indústria téxtil era majoritària a la ciutat. A la Manresa actual, aquestes paraules, han quedat relegades a curiositats del passat.

Observant, per primera vegada, un teler jacquard faig memòria i recordo com l'àvia m'explicava el funcionament d'aquest tipus de màquina. Escoltant, sense entendre-la massa, tots els detalls del teler i el procés per arribar a fer cintes i mocadors a sederies Balcells. Ara, anys més tard, la fàbrica Balcells s'ha convertit en conservatori i la música dels telers ha estat substituïda per la dels intruments músicals. I amb el teler aturat davant meu començo entendre el que l'àvia m'explicava.

WHISKYN'S

2009-03-13T14:47:00.000+01:00

Tinc l'escalfor d'un dia de maig i flors que fan estiu, tinc la tardor desada al calaix... Tinc tantes coses...

Paraules i poesia embolcallada de notes pop sonen en un dia assolellat. A la platina, el cd, roda ràpidament reproduïnt cançons dels Whiskyn's just quan, aquests, anuncien que aviat deixaràn de rodar. Una pausa indefinida que té gust de final no declarat.

Reuneixo els seus discos per escoltar-los de nou. Les lletres i les notes s'enganxen un altre cop dins el meu cap. Tonades i paraules que van i venen, que canto per casa i xiuxiejo al carrer. A la televisió del 2n 2a, els Whiskyn's, se'n van oportunament amb el clip d'una de les seves darreres cançons: Cada cop que te'n vas.

Cada cop que te'n vas el meu pis es queixa perquè et troba a faltar. ... Cada cop que te'n vas l'estómac se'm fa tan petit i el llit tan gran...

CONVERSES

2009-03-13T14:34:00.000+01:00

Dues dones conversen tot caminant...

Dona 1: Aquest dilluns no vaig poder veure Ventdelplà

Dona 2: Tranquila amb el resum del dia abans et poses al dia de seguida. Peró no va passar gran cosa de nou em sembla.

Dona 1: A mi l'actor que m'agrada molt és el Lluís Marco, el que feia de metge en aquella altre série, ara no recordo quina. El que fa d'arquitecte ara a Ventdelplà.

Dona 2: Si que ho fa bé. Per cert, es veu venir d'una hora lluny que s'acabarà embolicant amb la Teresa.

Dona 1: Vols dir???

Dona 2: I tant, claríssim! I quan estiguin embolicats aleshores... pam! Tornarà el David!

Dona 1: Bahhh! O potser si, ves a saber, es que ja no saben que inventar-se aquests guionistes!

Converses de carrer caçades involuntàriament al vol per l'espia.

CONTRALLUM

2009-03-11T18:18:00.000+01:00

Teulades, baranes i antenes es converteixen en figures negres a contrallum. La llum va de baixa i les cases es converteixen en siluetes anonimes. Però hi ha perfils inconfusibles, com el del campanar de la Seu, que no perden la identitat.

PIRINEUS

2009-03-07T17:36:00.001+01:00

És el moment de començar a treure's la jaqueta, agafar la càmera i sortir. Entretemps que ens fa díficil triar que ens posem. Els vespres i els matins són freds però els migdies evidéncien que el final de l'hivern és proper. Migdies de sol clar, com avui, ens anuncien la primavera.

Cal trobar una bona alçada per espiar de manera privilegiada els paisatges canviants. Els camps recuperen el verd, ametllers florits que deixen anar els pètals al vent. De lluny, muntanyes ben cobertes de neu. Vull jugar a conèixer les muntanyes i les serralades però no en sé. Avui, els Pirineus, blancs i enlluernats, semblen més propers.

MAR

2009-03-07T17:13:00.000+01:00

Amagat entre les cases el busco fins que, al fons d'un carrer en perspectiva, el veig. El mar. Després de mesos de no veure'l, acostar-s'hi, representa un redescoberta, una retrobada que sembla rememorar aquella primera trobada amb el mar que no recordo.

Avançant, les cases baixes queden enrere i el mar a davant, inmens i infinit com sempre. Una mica encrespat i amb els mil reflexos del sol. Per sobre la franja marró de la sorra, el blau marí, és un estrat de color que es troba, a l'horitzó, amb el blau del cel.

COMBAT

2009-03-02T11:33:00.000+01:00

Durant la tarda, el combat entre el dia a la nit pren un nou caire. A la tardor la lluita diària la guanyava progressivament la nit fent els dies cada vegada més curts. Però desde Nadal, lentament, el dia va guanyant posicions i les tardes cada dia són una mica més llargues i lluminoses. La lluita entre el sol i la lluna no té mai fi en aquest inmens ring astronòmic.

La dita diu que per Nadal un pas de pardal i pel març un pas de...?

CONFETTI

2009-02-27T11:48:00.000+01:00

Mentre trossets de confetti encara s'acumúlen dins les soles de les sabates o per alguns racons de les voreres la Quaresma entra púntual i silenciosa.

La Quaresma arriba personificada amb la figura d'aquella vella amb set cames com set setmanes. Abans la vella Quaresma, inflexible, es feia notar en les restriccions cap al lleure i la dieta. Ara, però, els temps canvien i s'ha resignat a deixar-nos lliures. S'asseu en un racó, i mirant-s'ho de lluny, la vella Quaresma fa un viu i deixa viure.

DIJOUS LLARDER

2009-02-19T10:49:00.000+01:00

En una pastisseria hi havia penjat un cartell ben gros que, tot promocionant coques amb botifarra d'ou, anunciava el dijous llarder. I m'he recordat dels dies d'infància quan el dijous llarder era un dia especial, diferent als altres. Aquest dijous d'inici del Carnestoltes era un dia en que deixavem el nostre habitat urbà per conèixer la natura i correr per camins i boscos. Alguns anys caminant fins al bosc de les Marcetes, a Viladordis, o amb autocar fins al santuari de Santa Anna, a Santpedor. I d'allà, fent el camí fins al pla de les Abelles, un lloc que potser ja ha estat engolit per un polígon industrial.

Un dia respirant natura i endevinant, de lluny, l'arribada de la primavera. Jugant a fet i amagar o a construïr amagatalls secret. Dinant entre pins i alzines un entrepa de botifarra d'ou i cantant compulsivament, als quatre vents, aquella canço que, amb la melodia del gegant del pi, deia: el dijous llarder, botifarra, botifarra, el dijous llarder, botifarra menjaréeeeee!!

MITES

2009-02-17T17:20:00.000+01:00

L'espia es mou fúrtivament per la Manresa antiga. Els carrers són estrets, i pintats amb la llum taronja dels fanals. Es fica dins el carrer Sobrerroca fins arribar al Pou de la Gallina, punt màgic d'un univers llegendàri i religiós. Gira la cantonada i baixa pel tortuós carrer. El nou local de moda, obert en aquest carrer, avui és tancat. No hi ha ningú. Avança, el carrer s'enfonsa i queda cobert. Ara tot plegat s'ha convertit en un tunel llarg i estret fet de roques i voltes medievals. És el carrer del Balç.

L'espia dubta, no sap que fer. Aquesta és la frontera cap a una Manresa mítica. Històries i mites que parlen d'una ciutat subterrània i de passadissos secrets que recorren les entranyes manresanes. Coses que es diuen i que no s'acaba de saber si són veritat o mentida. L'espia sap la veritat, de fet, tots els cúriosos la saben. Però s'enganya a si mateix fent veure que no ho sap i deixant-se endur per la imaginació popular i el misteri. Té ganes d'imaginar-s'ho. Per això, a vegades, més val creure-s'ho que anar i veure-ho.

AIXADA FOTOGRÀFICA

2009-02-16T12:18:00.000+01:00

Parades de collarets, mostra d'oficis antics, petits objectes artesans... Però sobretot coques ensucrades, embotits de tota mena, bacallà salat, olives, bunyols. La fira de l'Aixada és un aparador gastronòmic que es converteix en una temptació constant. Però per distreure'ns de tots aquests plaers a l'Aixada s'hi han explicat moltes històries. Històries de reis aclamats i bisbes rebutjats, històries de joglars, zingares, lluites i farses medievals. Un univers medieval que s'ha barrejat davant nostre convertint la ciutat antiga en un gran teatre. L'espia, com es habitual, ha fet un intensiu firaire amb la seva inseparable càmera per espiar la fira. Un resum de tot plegat el trobareu, com sempre, al traster fotogràfic.

Traster fotogràfic

IGNORANTS

2009-02-13T19:17:00.000+01:00

Per als que vivim de dia, hi ha dies que les obligacions sen's enduen desperts més enllà de la mitjanit. Aleshores anar a dormir es converteix en un exercici de ràpidesa per intentar adormir-se el més aviat possible i guanyar minuts al despertador. Dins aquest estrés, la radio, sempre ajuda a relaxar-se. Al costat del llit ens parla i ens fa companyia al final del dia.

A Catalunya Radio el millor moment es esperar que s'acabin les agressives tertúlies esportives tot deixant caure el punt de la una. És aleshores quan comença aquella música tant dolça. Una música que gronxa suaument i que desitja una bona nit i uns dolços somnis. Un moment únic per escoltar embolcallat en el caliu dels llençols. És la nit dels ignorants, un clàssic en la programació nocturna. Tot seguit comença el laberint de preguntes inacabables d'aquella curiosos de la nit que, tot i ser la matinada, encara té ganes de saber i aprendre coses noves.

Però és tard i el cansament intens. El so de les preguntes i les respostes va quedant lluny i desdibuixat. És el moment de tancar els ulls i passejar-se pels paisatges dels somnis. Bona nit.

PALMERES

2009-02-13T18:54:00.000+01:00

M'agrada passejar per Barcelona i espiar sens fi. Una visita que sempre estic disposat a repetir es entrar al claustre de la catedral. Un claustre que no és silenciós. Un espai sorollós amb turistes i gent de tot arreu que entra i surt. Donar la volta i observar els sants, les fileres d'espelmes, el jardí, les oques correr amunt i avall, la font... Mirar el cel enmarcat per les voltes del claustre. Observar els campanars i les palmeres, que s'aixequen espigades i orgulloses per sobre la Barcelona gòtica. És una postal mediterrània.

PREPARATIUS

2009-02-12T11:05:00.000+01:00

El ritme habitual de les nits s'ha trencat, alguna cosa s'acosta. Operaris amunt i avall. Gent als balcons lligant cables. Grues mòbils des d'on es penjen estendarts al mig de les places. La tranquilitat que omple els carrers del barri antic al vespre s'ha vist alterada. Els carrers no són buits i solitaris. Un remor constant va treballant per disfressar la ciutat antiga amb un vestit medieval. Manresa s'avança una setmana al carnestoltes amb el seu pròpi carnestoltes medieval. L'escenografia ha d'estar llesta pel cap de setmana. Ja només faltaràn les parades i sobretot gent, molta gent donant-hi vida. La fira de l'Aixada ja torna a ser aquí.

ANIVERSARI

2009-02-11T00:03:00.000+01:00

Alguns ja ho debeu saber que vagarejant pel món, l'espia, fa temps que observa curiós tot allò que troba al seu voltant. Una curiositat amb que recull trossets de vida. Trossets que es tradueixen en imatges i paraules.

Carregat de tot allò que recollia, l'espia, es va adonar necessitava un sostre, un lloc on acumular de manera més o menys desendreçada totes aquelles coses espiades.

Per això, ara fa just un any, vaig arribar en aquest 2n 2a. Un nou espai on arrelar. Un lloc destinat, també, a ser un refugi personal dins aquesta inmensa ciutat virtual. Les parets, però, eren buides i, el 2n 2a, un espai fred i desconegut. Hi havia molta feina a fer. Anar coneixent com funcionava, triar una decoració i, sobretot, anar omplint totes les parets del 2n 2a de coses interessants que omplissin de caliu aquest piset virtual.

I un any després m'he anat fent meu el 2n 2a. Perquè el 2n 2a és l'espia i l'espia sóc jo mateix. Un jo, discret de mena, al que li agrada suggerir o insinuar més que mostrar-se obertament. Malgrat aquesta discreció barrejada amb tímidesa m'agrada que feu una parada en les vostres passejades virtuals i em visiteu.

El 2n 2a està d'aniversari i no cal que us digui, però us ho dic, que com sempre hi esteu convidats.

SABATILLES

2009-02-05T10:34:00.000+01:00

Aquesta és la història d'unes sabatilles. Unes sabatilles de dansa envetades que ballaven i puntejaven passos de dansa catalana. Previ a la dansa, el dansaire s'encaixava les sabatilles dins el peu i trenava delicadament les vetes al voltant de la cama. I així les sabatilles prenien vida, recollint i donant forma als compassos i les notes músicals. Un calçat inquiet i amb ganes d'aprendre que anava més enllà de la sala d'assaig i viatjava per escenaris d'aquí i d'allà.

Però d'un dia per l'altre les sabatilles van deixar de trepitjar el parquet de la sala d'assaig i la fusta d'escenari per veure's condemnades a viure dins la foscor d'un calaix. L'absència d'uns peus que els donessin vida i escalfor les va anar enfonsant, mica en mica, en la tristor i l'oblit.

Fins que, inesperadament, les sabatilles van tornar a veure la llum. La foscor despareixia i, sobre un fons blanc i lluminós, esdevenien protagonistes visuals del centenari de l'esbart amb que s'havien fet grans. De cop i volta, com un regal, les sabatilles esvenien un símbol. Una sola imatge que resumia l'homenatge a totes aquelles sabatilles que, com elles, havien tingut la sort de tenir uns dansaires, de peus decidits, que els fessin dibuixar belles danses. Ara, unes soles sabatilles es convertien en les sabatilles de tots. I a dins, s'hi començaven a amagar centenars d'històries, de dansaires de totes les èpoques, viscudes al voltant de la dansa.

Aquest any, amb tímidesa però amb il·lusió renovada, les sabatilles, es disposen a il·lustrar el centenari de l'esbart manresà tot recollint records del passat, emoció pel present i il·lusió pel futur.

Centenari Esbart Manresà

CARRERS MULLATS

2009-01-31T22:25:00.000+01:00

L'ombra de l'espia és dibuixa pels carrers molls. Una ombra de nit, allargada i misteriosa. La pluja cambia els punts de vista habituals. Caminar camuflat sota la tela del paraigües, observar el terra moll i lluent... Els fanals es reflexen en un terra que es fa mirall. Els pocs punts de llum descobreixen la cortina de pluja fina caient per sobre de la negra nit.

Els carrer mullats són buits i escortats per botiguers resignats a conformar-se, tal com diu la dita, amb calaixos eixuts. I una remor de gotes caient sobre el paraigües es barreja amb el soroll de cotxes llunyans i veus passatgeres.

Quan plou, l'escenografia urbana canvia i tot sembla diferent, com si el nostre entorn s'hagués convertit en el plató d'una pel·lícula sinistra.

CAFÈ

2009-01-28T18:14:00.000+01:00

Un racó especial, un cafè i, sobretot, una bona conversa. Una conversa tranquila i neta. Sense presses, com si el rellotge i les obligacions perdessin el seu valor. Parlant de nosaltres, de tot i de res. Fent i desfent el món al voltant d'una taula i tasses de cafè.

Fem un café?

EL CAMPANAR MUT

2009-01-28T17:52:00.000+01:00

El so de les seves campanes marcava el ritme del barri. La gent sabia trobar el campanar entre els estrets carrers del barri. Un campanar senzill i auster, gairebé descarregat d'elements decoratius. Una torre de referència on de nit, deien els veïns, es sentia una òliba fent companyia a les campanes.

Avui, les campanes han desaparegut i la torre es pregunta trista quin és el seu sentit, quina és la seva raó de ser. Preguntes existencials d'un campanar que l'han deixat mut. El campanar, amagat entre cases altes i carrers estrets, va quedant amagat. Només desde alguns terrats i teulades encara és fa present. Cada vegada menys gent que passa pels voltants se'n recorda que existeix. Sense les campanes amb que es feia sentir, cada vegada menys gent aixeca el cap per observar-lo. Un campanar mut que, desde les alçades, es va enfonsant en l'oblit.

MANDARINA

2009-01-27T18:14:00.000+01:00

Pell fàcil de treure i grills fàcils de separar. Jugar muntant dibuixos o fent casetes amb els grills. Gotes que perfumen amb una inconfusible olor cítrica. Textura suau i fresca que es desfà dins la boca. I aquest to viu que comparteix amb la taronja. Les mandarines omplen de color les postres d'hivern.

VENT

2009-01-26T18:43:00.000+01:00

El vent juga amb nosaltres. Empeny i corre sense saber per on vindrà ni per on se'n anirà. Com el temps, sen's escola entre les mans i ens fa sentir petits. Un joc de sorpreses aparentment inofensiu. Invisible, ens sorpren amb força entre les cases com si el vent fos aigua i els carrers embuts. Tant es fica en contra nostra impedint-nos avançar com ens empeny per darrera ajundant-nos a tirar el nostre cos endavant. I tot sembla un joc divertit fins que el vent bufa de manera dramàtica. Obrim els ulls perquè ens sembla increïble que aquí el vent es torni perillós i traïdor.

I esperar el demà, com un premi, quan el vent ens haurà deixat un cel blau i net. Però aquesta vegada la blavor infinita i radiant del cel semblarà una mica trista. Aquesta vegada el cel s'ha endut massa coses i ha deixat buits massa dolorosos.

DE VISITA

2009-01-26T18:29:00.000+01:00

Tot i que durant molts dies no es vegi gaire activitat pel 2n 2a, el cert, es que vinc de pas gairebé cada dia. Passejo silenciosament per la catosfera tot visitant els veïns més propers. I vaig anar a veure en Saül que, com sempre, escrivia el seu bloc sense fulls. En Saül tenia un profund debat muntat a casa tot plantejant si el Facebook, la xarxa social de moda, jubilaria els blocaires.

Més enllà de debats i opinions, allà, hi vaig trobar una original il·lustració que parla sobre els blocaires. M'ha agradat, i he decidit penjar-la en una de les parets virtuals del 2n 2a.

REDESCOBERTA

2009-01-18T11:39:00.000+01:00

Durant la guerra del Francés la ciutat va cremar. Els manresans van reconstruïr ràpidament la ciutat. Una reconstrucció de mala qualitat per sortir del pas i tirar endavant. Així, a través de construccions i reconstruccions, la ciutat antiga és una acumulació caòtica de parets fang amagades sota els arrebossats.

Però en els baixos i els primers pisos d'aquestes cases encara es conserven les parets, els estrats, de la Manresa medieval prèvia a l'incendi de fa 200 anys. Cases de parets nobles de pedra que s'amaguen sota capes d'altres materials. Algunes rehabilitacions redescobreixen, sota els arrebossats, aquestes velles i belles parets de pedra medievals. Les mateixes parets però amb textura de pedra redescoberta.

I hi han parets que, més enllà de la pedra, amaguen agradables sorpreses. Una finestra típicament medieval ha reaparegut silenciosament amagada sota altres materials. Una finestra situada en un carrer complicat i poc transitat: el carrer Beates, vora el carrer Sant Miquel.

A pocs metres i a la mateixa casa, sobre l'arc del carrer del Botí, se'n conserva una d'igual. La que fins ara semblava l'única finestra medieval doble o geminada de la ciutat. No era cert, ningú s'en recordava, però la finestra tenia una germana bessona a tocar, oblidada en el temps.

BOLET DE MODA

2009-01-16T11:01:00.000+01:00

Raviolis amb crema de ceps, canalons farcits de ceps, amanida de ceps, conill acompanyat amb ceps. Espiant les cartes del restaurants observo que el cep és el bolet més repetit. D'un temps cap aquí, en tota carta mínimament elaborada sovint s'hi troba el que sigui amb ceps. Serà una tendència culinaria? El cep és el bolet de moda?